CRISI (III)

Al taulell

Recolzat al taulell, llig com cada dia d’esma el diari mentre assaboreix tot agradant-se cada glop de la gerra de cervesa.

El ritual es repeteix: arriba, saluda els cambrers com qui saluda els companys de feina, pren posició en el tros de marbre que ja ha esdevingut una prolongació del seu espai vital, estira el braç per agafar el periòdic i amb una imperceptible indicació reivindica el seu refrigeri.

A la seua vora, enfeinat en el seguiment exhaustiu dels moviments oscil·latoris del pitram de la cambrera, el seu company de tertúlia ofega la seua ansietat en xicotetes dosis de cassalla del terreny.

- Aquestos no es jubilen, no. A mi amb cinquanta-dos anys em foteren fora d’un puntelló al cul. Prejubilació ho anomenaren. Precisament amb eixa edat és quan un té l’experiència, el criteri i les poques aspiracions necessàries per a ser útil a un banc. Ara els bancs són plens de joves inexperts, sense criteri però amb les moltes aspiracions necessàries per a ser-los útils. I mira aquests, els poderosos, els intocables; versions actualitzades, corregides i millorades dels senyors feudals, amb quasi huitanta anys mai no es cansen de guanyar diners, a aquests només els retirarà l’enterramorts. I ni així, perquè encara, com a darrera mostra de professionalitat, seran capaços d’ajornar el seu traspàs negociant unes bones condicions i bona cosa de beneficis amb el manobre funerari.

- En efecte

- Ara que si fa no fa tu d’aquestes històries també te’n saps. Que ací el treballador és la baula més feble de la cadena productiva, la darrera, la prescindible. Sense aquesta, la cadena és més curta, però també continua sencera i, segons diuen, més forta. Provoca que la resta de peces es tensen, es creguen més importants, però sempre, sempre, en restarà una que serà l´última.

- Per descomptat

- Qui t’anava a dir fa cinc anys quan no hi havia millor negoci que el de la rajola que tot acabaria així. A hores d’ara encara hi ha algun bocamolla que en trau pit: ja us ho vam avisar, afirmen, i ocell de mal averany ens anomenàreu. Desvergonyits que no dubten a afirmar que el context és positiu, que aquesta conjuntura global... Quant d’eufemisme, que sofertes són les paraules... Que el sector es reajustarà, es reorganitzarà, es recompondrà... I que no em vinguen altra vegada amb la història de la bombolla...Tall d’envejosos que gaudeixen amb les desgràcies alienes!

- Justament

- I és que, al gos flac, tot són puces

- Sens dubte

- Perquè la temporada d’aquests tampoc no té nom. Amb la millor plantilla de la història i ni lliga, ni copa, ni res de res. Els directius mercadegen amb els sentiments dels aficionats ben segurs de comptar amb una xarxa de protecció que esmorteïsca una possible errada en les seues acrobàcies mercantils. A més, els jugadors no senten els colors i això és fonamental. Ara que si tu i jo cobràrem el que cobren ells faríem el mateix i l’únic color que sentiríem seria el dels bitllets de cinc-cents.

- Evidentment. Disculpa un moment.

- I seguidament l'home de poques paraules, amb un somriure que pretén ser còmplice, demana a la cambrera, abans de reprendre el diàleg, una altra cassalla i un gotet d'aigua.

VK