Clar que, per altra banda, també hi ha les nombroses iniciatives que certes organitzacions proposen per aquells que troben en la lectura un espai de gaudi, reflexió o d’enriquiment cultural. Entre aquestes, cal citar la del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia. Per quarta vegada consecutiva, el Bloc enceta l’any amb la programació del llibres que els socis, després d’una elecció consensuada, podran llegir si ho desitgen. Són en total quatre títols: Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts, de Toni Cucarella; Pell de pruna, de Joan Olivares; La mel i la fel, de Carme Miquel i Sense títol, de Andrea Camilleri. Aquestes lectures, repartides al llarg de l’any compten amb una sessió de comentaris a la que assisteix l’autor (Pamuk, Camilleri, i d’altres autors no solen assistir per raons òbvies). Però sí que han pogut acudir, entre d’altres, autors com Lozano, Baixauli, Alonso, Torrent, Arinyó, etc.
Botella mig plena o mig buida? Optimistes o pessimistes. Cadascú tindrà la seua visió del tema, però, encara com! la promoció i afició la lectura existeix i, en massa casos, és aliena a la voluntat política de les instàncies corresponents.
L'HOME DEL CARRER
7 comentaris:
Estimat company.
Tria quina creus que serà la reacció dels responsables de les àrees (a-)culturals del nostre País quan analitzen aquestes dades:
a) Quina desgràcia. Així mai no serem un país civilitzat. Ja tardem a reunir a tots el sectors implicats (administració, editors, escriptors...) i elaborar un pla realista i efectiu per a l'execució del qual anem a destinar tot els recursos que calguen.
b) De cine Tereseta, hem encertat el camí. Encara que per descràcia sembla que encara queda un ínfim reducte resistent. Caldrà apretar una mica més per aconseguir dotar per complet a la massa d'una capacitat acrítica i mesinfòtica que ens perpetue en el poder i senta com a pròpies les nostres fílies i fòbies i entone tots a una veu els nostres triomfs. A més, des de l'altra vorera no hi ha ningú que gose badar boca, l'oposició és volàtil i transparent.
Llegir o no llegir, aquesta es la qüestió. Llegir premsa, revistes, fins i tot el TXT es també llegir no? PEr que mai no parla ningú d'això?
Aleshores que fem? Comencem a comprar fartons per tancar la "paradeta" i posar una orxateria en Londres?
Amic VK,
La reacció dels polítics és totalment i absoluta imprevisible. Mai no sabràs què van a dir i, encara menys, què van a fer. Ara bé, tenint en compte que els polítics amb capacitat decisòria i, per tant, amb accés als pressupostos només lligen els retalls de premsa que els passen els assessors... Tu què faries si fores un d'aquests assessors?
Per altra banda, la pregunta que llança Ricard és la mateixa que s'han fet moltes de les persones que dediquen els seus esforços a solucionar un sudoku cada vegada més irresoluble. Què els podem dir, sinó animar-los i oferir-los el nostre suport? A més, és clar, de treballar en el mateix sentit i deixar palesa la nostra denúncia.
L'HOME DEL CARRER
Quin nivellasso! Els companys de viatge pensen i tot i, a més, es calfen el cap amb les possibles solucions al problema. Que no, amigatxos, que no. Ací, si de cas, caldria botar foc a tot allò que es mou (en sentit metafòric, vaja) i entendre d'una punyetera vegada que els polítics no van a fer res que no els resulte totalment impossible de no fer. Es mouen pels vots, amigatxos, i la lectura, la promoció de la lectura- en qualsevol mitjà-, en dóna molt pocs. O siga i en resum, qui tinga cucs, que pele fulla. La nostra feina, crec, és intentar fer allò que puguem fer i no esperar cap recolzament institucional. O alguna vegada n'hem tingut fora de casos puntuals i anecdòtics?
L'home del carreró estret que encara recorda que, davant del retall del 35% en concepte de cultura, la societat ni tan sols mogué una parpella.
I tu parles de "nivellasso"? Doncs tu tampoc no et moques amb la màniga...
UN ENTRE TANTS
Publica un comentari a l'entrada