27 de febr. 2010
HOMENATGE A JOSEP LLUÍS BAUSSET
Acció Cultural del País Valencià ret homenatge a Josep Lluís Bausset que, en agost d’enguany complirà cent anys. L’acte tindrà lloc aquest dissabte, 27 de febrer, a la seu d’ACPV a València i està prevista una nombrosa assistència d’amics i de personalitats de diferents àmbits socials, culturals i acadèmics, religiosos i polítics, entre d’altres, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya; Josep Maria Soler, Abat de Montserrat; Francisco Tomàs, rector de la Universitat de València; Eliseu Climent, president d’Acció Cultural del País Valencià, etc. La figura de Bausset és ben coneguda per la seua tasca docent com a professor a diferents instituts valencians, però sobretot per ser un dels fundadors de l’entitat cultural i per ser l’impulsor de nombroses iniciatives en favor de la llengua, la cultura i la identitat del País Valencià. La seua llarga trajectòria ha estat reconeguda en diversos ocasions. Ja en l’any 2000, la Universitat de València li va atorgar el Premi Vicent Ventura, al que seguiria l’atorgat per la Fundació Jaume I en concedir-li el premi Jaume I d’Actuació Cívica, a l’Ajuntament de Barcelona, i d’altres que vindrien en anys successius. I és que Josep Lluís Bausset forma part de la memòria imprescindible del País, junt a noms com Joan Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner o Vicent Andrés Estellés, amb qui compartia accions, conviccions i amistat.
L'HOME DEL CARRER
25 de febr. 2010
CRISI (IV)
A la taula número quatre.
Després de trenta-huit anys al peu del canó cada vegada és més escèptic. Només li resta un curs per acollir-se a la jubilació parcial que provocarà que disminuïsquen notablement les hores que acudirà a l’escola. Considera que ja ho té bé, que ben bé que s’ho ha guanyat després de quasi quatre dècades de dedicació exclusiva. Abans era jove, tenia ideals i, sobretot, energia més que suficient per enfrontar-se a la cinquantena de joves adolescents que omplien les aules de gom a gom. Amb el temps el “Don” que els seus deixebles col·locaven categòricament abans de pronunciar el seu nom, mostra de respecte, de temor o, simplement per pura educació, ha restat fossilitzat, buit de significat, una recialla del passat, que només denota que ja no és aquell mestre que s’ha deixat mitja vida entre aqueixes quatre parets.
Com cada vegada que es reuneix amb els seus companys de tasca i de generació al voltant d’una taula, la conversa tracta inevitablement sobre antigues anècdotes, enyorança de temps pretèrits, alumnes que deixaren la seua empremta i antics educadors que, inadaptats als nous temps, decidiren fer-se a un costat i abandonar la docència una mica abans que la docència els bandejara.
- Per fi ha acabat el curs. Pensava que mai no arribaria aquest dia.
- Cada any es fa més llarg i pesat. Nosaltres tenim menys corretja i ells...
- Abans acabàvem amb la satisfacció de la feina ben feta i un sentiment contradictori, alegria però també pesar, per acomiadar-nos dels nostres alumnes i dels nostres companys.
- Ara en canvi, des de l’u de setembre iniciem un compte enrere que ens impedeix fruir del dia a dia.
- Tic-tac, tic-tac... Comptem els minuts que resten per finalitzar la classe, els dies que falten per acabar la setmana, les setmanes que queden per cloure el curs. L’edifici és el mateix però l’escola ha mutat. Ningú no coneix ben bé quina ha de ser la seua vertadera funció.
- Fem de tot excepte donar classe, ja no es valora l’experiència, ara només se necessiten joves buròcrates experts en recursos multimèdia que siguen capaços de recitar els continguts que les editorials els proporcionen cada vegada més mastegadets. Molta paperassa, molta programació, moltes competències, molts programes de qualitat...
- I s’oblida allò essencial: l’alumnat. Amb uns crios desmotivats, uns pares multiocupats, una societat hedonista i una administració que xiula i mira a una altre costat, certament, tenim les mans nugades.
- Cambrer, per favor, una botella de xampany i tres copes, que un dia és un dia i és bona la companyia.
VK
23 de febr. 2010
CRISI (III)
Al taulell
Recolzat al taulell, llig com cada dia d’esma el diari mentre assaboreix tot agradant-se cada glop de la gerra de cervesa.
El ritual es repeteix: arriba, saluda els cambrers com qui saluda els companys de feina, pren posició en el tros de marbre que ja ha esdevingut una prolongació del seu espai vital, estira el braç per agafar el periòdic i amb una imperceptible indicació reivindica el seu refrigeri.
A la seua vora, enfeinat en el seguiment exhaustiu dels moviments oscil·latoris del pitram de la cambrera, el seu company de tertúlia ofega la seua ansietat en xicotetes dosis de cassalla del terreny.
- Aquestos no es jubilen, no. A mi amb cinquanta-dos anys em foteren fora d’un puntelló al cul. Prejubilació ho anomenaren. Precisament amb eixa edat és quan un té l’experiència, el criteri i les poques aspiracions necessàries per a ser útil a un banc. Ara els bancs són plens de joves inexperts, sense criteri però amb les moltes aspiracions necessàries per a ser-los útils. I mira aquests, els poderosos, els intocables; versions actualitzades, corregides i millorades dels senyors feudals, amb quasi huitanta anys mai no es cansen de guanyar diners, a aquests només els retirarà l’enterramorts. I ni així, perquè encara, com a darrera mostra de professionalitat, seran capaços d’ajornar el seu traspàs negociant unes bones condicions i bona cosa de beneficis amb el manobre funerari.
- En efecte
- Ara que si fa no fa tu d’aquestes històries també te’n saps. Que ací el treballador és la baula més feble de la cadena productiva, la darrera, la prescindible. Sense aquesta, la cadena és més curta, però també continua sencera i, segons diuen, més forta. Provoca que la resta de peces es tensen, es creguen més importants, però sempre, sempre, en restarà una que serà l´última.
- Per descomptat
- Qui t’anava a dir fa cinc anys quan no hi havia millor negoci que el de la rajola que tot acabaria així. A hores d’ara encara hi ha algun bocamolla que en trau pit: ja us ho vam avisar, afirmen, i ocell de mal averany ens anomenàreu. Desvergonyits que no dubten a afirmar que el context és positiu, que aquesta conjuntura global... Quant d’eufemisme, que sofertes són les paraules... Que el sector es reajustarà, es reorganitzarà, es recompondrà... I que no em vinguen altra vegada amb la història de la bombolla...Tall d’envejosos que gaudeixen amb les desgràcies alienes!
- Justament
- I és que, al gos flac, tot són puces
- Sens dubte
- Perquè la temporada d’aquests tampoc no té nom. Amb la millor plantilla de la història i ni lliga, ni copa, ni res de res. Els directius mercadegen amb els sentiments dels aficionats ben segurs de comptar amb una xarxa de protecció que esmorteïsca una possible errada en les seues acrobàcies mercantils. A més, els jugadors no senten els colors i això és fonamental. Ara que si tu i jo cobràrem el que cobren ells faríem el mateix i l’únic color que sentiríem seria el dels bitllets de cinc-cents.
- Evidentment. Disculpa un moment.
- I seguidament l'home de poques paraules, amb un somriure que pretén ser còmplice, demana a la cambrera, abans de reprendre el diàleg, una altra cassalla i un gotet d'aigua.
VK
21 de febr. 2010
Minicrònica d'una plantada
L'amic Tobies m'ha corregit. "Alma mater, amic, no ànima mater". D'acord, Tobies. Josep A. Fluixà s'ha presentat amb corbata i sabates de mudar. I és que té una vocació de cap de quadrilla que no se l'acaba. Isidre, sense bastó, s'ha tornat a portar com un home. Millo, amb jaqueteta roja i sabatetes de mudar, també, tot i que continua festejant amb Paco Machirant (sí, si, el de Los Pecos). Fet i fet, han plantat els seus arbres i algun més de la gentola que s'ha quedat a casa xafant l'orella. Paco Muñoz ha necessitat l'ajut d'un municipal, però també ha aconseguit l'objectiu. A Voro Vendrell li han donat l'arbre més gran, que ací, com en qualsevol lloc, hi ha classes i classes. Ah! Tenim un fitxatge nou: Toni el de l'Hostal, de primeres una miqueta a la defensiva, tot i que, ben prompte, ha connectat amb el personal: "Jo creia que aquesta tropa era més seriosa". El Rafa Estrada (quina veu, amigatxo!), ens ha cantat mentre tractàvem de no fer massa el ridícul amb les llegones ( lligones). Un parell de passejos, un glop de La Font Amarga (encara tinc la boca salada) i un acomiadament, besos inclosos, que la tropa, per a aquestes coses, està molt predisposada. L'única dona present, Virgínia Martínez, ha plantat el seu amb tota l'elegància del món. Camí de tornada, amb el cotxe de Vicent Borràs, Enric Ramiro ha confós un grup de ciclistes amb un grup de majorettes de Montpeller. I és que la fam és molt cruel.
La autèntica crònica, a continuació, és de Francesc Vera, excel·lent fotògraf, amic i, per si en faltara alguna cosa, d'oïda atenta perquè recorda, fins i tot, el nom de la planta endèmica.
Com que dissabte passat va ploure, els participants en la VI Trobada d'escriptors de la Ribera no poguerem plantar els arbres que l'Ajuntament de Castelló de la Ribera ens havia preparat. Avui, però, hem tornat per fer-ho. El lloc escollit ha estat el paratge natural de La Font Amarga on ens hem enterat que creix una planta endèmica en perill d'extinció que només ocupa un quilòmetre quadrat d'extensió en tot el món, el Limonium Mansanetianum. Els pijos dels quads i els tot-terrenys que volen jugar a aventurers, però, envaeixen el paratge i l'estan fent malbé i l'Ajuntament no té mitjans per evitar-ho. La foto ens l'hem fet davant mateix de la font d'aigües sulfuroses.
19 de febr. 2010
CRISI (II)
A la taula número cinc.
Una dona de cinquanta anys, cabell ros tintat i llavis cridaners, acolorits amb una tonalitat de vermell força obscura. Segueix de cua d’ull el diàleg que una parella de novençans mantenen en la taula del costat. Els dos joves callen. Abans però, la xica dóna per finalitzada la disputa verbal amb una frase que subratlla amb una entonació adusta que indubtablement impossibilita qualsevol torn de rèplica.
Seguidament ella se sent observada pel xic que una mica desorientat defuig els ulls de la seua parella i recerca llastimosament aixopluc per al seu esguard.
La dona de cinquanta anys, vestit car i bijuteria daurada s’apropa la bossa de mà, escorcolla el seu interior i extrau el seu telèfon mòbil. Prem pausadament un número que recorda de memòria, se l’acosta a l’orella. Deu segons més tard s’escolten les seues primeres paraules.
- Hola. Bon dia carinyet. Com va tot?
- ......................................
- Molt bé. T’ho pots imaginar, contant els dies que ens queden per agafar les vacances.
- ......................................
- No ho hem decidit encara. Ja saps, ell amb els seus negocis, jo amb les meues ocupacions i les criatures que ja comencen a planificar l’estiu pel seu compte.
- ......................................
- Però jo estic tranquil·la, nosaltres també farem alguna escapadeta. Algun creuer, algun viatge al Carib o alguna capital europea, algun balneari... Ja saps que els diners no són cap problema.
- ......................................
No cal reproduir la resta de la conversa ja que manca de qualsevol interés. La dona de cinquanta anys, sabates blanques de tacó i portafolis de cuir negre no parla amb ningú. Simula, com cada migdia quan seu sola a la mateixa taula del mateix bar, la mateixa conversa.
Ni està casada, ni té fills, ni aviat agafarà vacances.
Tanmateix sovint necessita imaginar que no és així. Però quan clou el seu monòleg i prem el botó vermell, sent novament que, com el distingit portafolis que descansa en una cadira, el seu present és buit i el seu futur ben negre.
VK
17 de febr. 2010
CRISI (I)
A la taula número tres.
- Bon dia parella. Desitgen prendre el menú del dia o prefereixen algun plat de la carta?
- Volem el menú.
- D’acord. De primer plat tenim amanida de pasta, de pollastre o valenciana, gaspatxo andalús, còctel de marisc o entremesos. I avui divendres, de segon, aletes de pollastre marinades o fideuà
- Doncs. Dos gaspatxos, aletes i fideuà.
- Molt bé. I per beure?
- Dues cerveses ben fredes.
Tot seguit el cambrer retorna cap al taulell per fer la comanda.
- I a tu? Et sembla bé el que acabe de demanar per dinar?
- I per què hauria de semblar-me malament?
- Doncs, perquè no has dit ni pruna des de fa una estona. He sigut jo qui t’ha proposat de venir ací a dinar, qui acaba de demanar i qui intenta iniciar una conversa.
- Relaxa’t, no entenc per què et poses així.
- Possiblement perquè no m’agrada que ens convertim en una d’eixes avorrides parelles que s’entaulen per compartir viandes i silencis, com si no tinguérem res a dir-nos o, pitjor encara, com si ja ens ho haguérem contat tot.
- D’acord. Entesos. I, segons el teu assenyat criteri, quin seria un bon tema per mantenir un diàleg productiu: el canvi climàtic, les noves tecnologies o les últimes tendències en decoració d’interiors?
- Posats a triar, algun de més simple: tu i jo.
- Sens dubte, un bon títol per a una cançó d’amor.
- No m’agrada el teu sarcasme.
- Tal vegada perquè és meu.
- Què?
- Que, potser, realment qui no t’agrade sóc jo.
- No fiques en la meua boca paraules que jo no he dit. Deixe-m’ho córrer, no paga la pena...
- Has vist com sovint és millor restar callats quan les paraules no milloren el silenci.
- Sí, tens raó, clarament és culpa meua. Fins ara només m’he dedicat a subtitular els teus gestos, les teues mirades, els teus silencis... a imaginar-me una pel·lícula que manca d’argument i de sentit.
- No sigues innocent, el cine és ficció.
- Probablement, com la nostra relació.
13 de febr. 2010
5é encontre d'escriptors
9 de febr. 2010
CRISI I LECTURA
Clar que, per altra banda, també hi ha les nombroses iniciatives que certes organitzacions proposen per aquells que troben en la lectura un espai de gaudi, reflexió o d’enriquiment cultural. Entre aquestes, cal citar la del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia. Per quarta vegada consecutiva, el Bloc enceta l’any amb la programació del llibres que els socis, després d’una elecció consensuada, podran llegir si ho desitgen. Són en total quatre títols: Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts, de Toni Cucarella; Pell de pruna, de Joan Olivares; La mel i la fel, de Carme Miquel i Sense títol, de Andrea Camilleri. Aquestes lectures, repartides al llarg de l’any compten amb una sessió de comentaris a la que assisteix l’autor (Pamuk, Camilleri, i d’altres autors no solen assistir per raons òbvies). Però sí que han pogut acudir, entre d’altres, autors com Lozano, Baixauli, Alonso, Torrent, Arinyó, etc.
Botella mig plena o mig buida? Optimistes o pessimistes. Cadascú tindrà la seua visió del tema, però, encara com! la promoció i afició la lectura existeix i, en massa casos, és aliena a la voluntat política de les instàncies corresponents.
L'HOME DEL CARRER
4 de febr. 2010
El poder d'una bona novel·la
(Si cliqueu ací podeu llegir un article força interessant publicat al suplement Babelia sobre aquesta obra).
Precisament dimarts passat en una entrevista digital una de les preguntes que li realitzaren a aquest autor nord-americà fou si considerava que la literatura està obligada a implicar-se en les terribles conseqüències de la mundialització del terrorisme i la delinqüència en general.
El novel•lista inicià la seua resposta tot afirmant que “ Crec que els escriptors tenen la responsabilitat d’escriure bé”. Quasi res.
No sé, però aquesta contestació, que personalment em sembla ben encertada, l’he connectada amb altres opinions sobre altres disciplines i àrees artístiques que he llegides últimament.
Un crític de cinema molt conegut cada cop que li pregunten pel cinema espanyol, repeteix una i altra vegada que l’epígraf és erroni, ja que considera que no hi ha cine espanyol, anglés o francés, sinó que només cal distingir entre el cinema bo i el dolent, independentment de la seua adscripció geogràfica.
O la dels escriptors que reneguen de les etiquetes de literatura infantil i juvenil (només cal atorgar-los una funció taxonòmica) perquè creuen que sovint aquestes denominacions oculten la falsa percepció que són obres de segona divisió B ja que molta gent dóna per fet que en l’elaboració d’aquestes obres es produeix una minva en l’exigència o en la qualitat dels textos i un excés de permissivitat ja que s’hi pot arribar a pensar que un xiquet, o un adolescent, no ha desenvolupat encara la seua vessant més crítica.
Però també l’he relacionada amb el fet que actualment els dos grups de música que més escolte actualment (un barceloní, l’altre mallorquí), ho fan en la nostra llengua i, malgrat això, les seues lletres estan exemptes de qualsevol referència políticosocial. Potser en una obra cal distingir allò que té de substancial i allò que té de circumstancial.