A la taula número quatre.
Després de trenta-huit anys al peu del canó cada vegada és més escèptic. Només li resta un curs per acollir-se a la jubilació parcial que provocarà que disminuïsquen notablement les hores que acudirà a l’escola. Considera que ja ho té bé, que ben bé que s’ho ha guanyat després de quasi quatre dècades de dedicació exclusiva. Abans era jove, tenia ideals i, sobretot, energia més que suficient per enfrontar-se a la cinquantena de joves adolescents que omplien les aules de gom a gom. Amb el temps el “Don” que els seus deixebles col·locaven categòricament abans de pronunciar el seu nom, mostra de respecte, de temor o, simplement per pura educació, ha restat fossilitzat, buit de significat, una recialla del passat, que només denota que ja no és aquell mestre que s’ha deixat mitja vida entre aqueixes quatre parets.
Com cada vegada que es reuneix amb els seus companys de tasca i de generació al voltant d’una taula, la conversa tracta inevitablement sobre antigues anècdotes, enyorança de temps pretèrits, alumnes que deixaren la seua empremta i antics educadors que, inadaptats als nous temps, decidiren fer-se a un costat i abandonar la docència una mica abans que la docència els bandejara.
- Per fi ha acabat el curs. Pensava que mai no arribaria aquest dia.
- Cada any es fa més llarg i pesat. Nosaltres tenim menys corretja i ells...
- Abans acabàvem amb la satisfacció de la feina ben feta i un sentiment contradictori, alegria però també pesar, per acomiadar-nos dels nostres alumnes i dels nostres companys.
- Ara en canvi, des de l’u de setembre iniciem un compte enrere que ens impedeix fruir del dia a dia.
- Tic-tac, tic-tac... Comptem els minuts que resten per finalitzar la classe, els dies que falten per acabar la setmana, les setmanes que queden per cloure el curs. L’edifici és el mateix però l’escola ha mutat. Ningú no coneix ben bé quina ha de ser la seua vertadera funció.
- Fem de tot excepte donar classe, ja no es valora l’experiència, ara només se necessiten joves buròcrates experts en recursos multimèdia que siguen capaços de recitar els continguts que les editorials els proporcionen cada vegada més mastegadets. Molta paperassa, molta programació, moltes competències, molts programes de qualitat...
- I s’oblida allò essencial: l’alumnat. Amb uns crios desmotivats, uns pares multiocupats, una societat hedonista i una administració que xiula i mira a una altre costat, certament, tenim les mans nugades.
- Cambrer, per favor, una botella de xampany i tres copes, que un dia és un dia i és bona la companyia.
VK
2 comentaris:
Descripció exacta d'un mestre amb anys d'experiència. Sí, crec que t'has quedat curt. Sí, sí, pot ser l'argument d'una obra dramàtica. Interior d'un bar de poble. Sis taules i un taulell. Un focus anirà canviant els sis punts de conversa.
Vinga, col·lega, ànim.
L'home del carreró que ha confós l'Home del carrer amb UN ALTRE PERSONATGE. Ho sent.
Tots els que saben el que es cou dins de l'aula de segur que valoraran l'encert del que apuntes a LA TAULA NÚMERO QUATRE. Particularment, m'ha fet gràcia això del "DON" com a tractament dels alumnes al mestre. Era el tractament habitual quan vaig començar a donar classe i, certament, em feia traure els colors de cara si m'ho deien davant d'algun amic o conegut: Don José (uf!). Amb el pas del temps el Don José, donà pas a José, aquest a [Jóse], aquest a Pepe, després vingué Josep i Pep, fins que arribaren a l'últim apel·latiu: Iep! I què? Qüestió de noms? Doncs jo crec que sí. El que realment importa és el QUÈ i el COM del que ve a continuació. Les relacions entre mestre i alumne cal situar-les en el context de la societat en què vivim.
UN ENTRE TANTS
Publica un comentari a l'entrada