El somriure del mestre

Fa uns dies, l'Enric Solbes em va regalar el catàleg de la seua exposició Retrats de l'invisible. Com solia ser normal, vaig fer broma:
-Ié, Henry-li vaig dir-. No hi ha plànols per a explicar els quadres?
He d'aclarir que allò del Henry era un costum que emprava amb dos amics, amb Solbes i amb Ramiro.
Amb el somriure que el caracteritzava, em va contestar:
-No cal plànols, home, els entendràs de seguida.
Aquell dia no vam prendre café al bar de la cantonada ni ens fumàrem el cigarret. Ell tenia una miqueta de pressa; jo, una reunió.
Ahir, el soterraren amb l'acompanyament d'un fum d'amics i amigues que l'estimàvem.
Havia pensat a escriure alguna entrada en aquest bloc; però, després de llegir les paraules de l'amic Josep Franco, he considerat que seria millor reproduir el seu text publicat a Levante. Allà va:

El somriure del mestre
La mirada d´Enric Solbes va ser capaç de descobrir-nos, en un món cada dia més deshumanitzat, els detalls a penes perceptibles que ens ajuden a sentir-nos millors persones. Amb aquesta mirada, clara i fresca com les serres d´Alcoi que el van veure nàixer, Solbes ha sabut reconvertir el món: ha pintat quadres bellíssims, ha dissenyat llibres preciosos, ha dibuixat cartells inoblidables i ha contribuït, en definitiva, a consolidar dos dels projectes més ambiciosos i més universals de la cultura valenciana: Edicions Bromera i Albena Teatre.


Ahir, quan els seus amics anàrem de dir-li adéu, amb el cor en un puny per la mala passada que ens havia jugat la vida, les paraules de Josep Gregori, Carles Alberola i Manuel Boix tremolaren com les consciències dels presents en evocar la vida i l´obra d´un home que, si va saber mostrar-nos el seu món com un autèntic mestre, també va ser capaç de guanyar-se els nostres cors per sempre amb el seu caràcter, la seua saviesa, la seua paciència i el seu somriure. El somriure d´Enric Solbes era com el seu art: serè i sincer, cerebral i apassionat, reconfortant. La mort inesperada i traïdora d´Enric Solbes és una tragèdia que tardarem a superar: ahir va ser un dia molt trist per a les persones de bé.

Hem perdut un amic i una gran persona, un creador de bellesa que ens feia la vida més agradable i que encara havia de fer coses molt importants; però els que ens hem quedat en aquesta vall de llàgrimes haurem de continuar treballant amb més il·lusió encara, li haurem de dedicar els nostres possibles èxits i haurem de compartir amb ell la glòria sempre efímera amb què el destí ens obsequia de tant en tant. Haurem de ser capaços d´acceptar el repte de viure sempre en el risc, com ha fet ell. Perquè quan l´artista manipula la realitat per a crear bellesa, amb intel·ligència, intenció, una tècnica impecable i una bona dosi de sentit de l´humor sempre s´arrisca: sobretot, a fer-nos pensar.

Ara només en queda un Henry. Real, dels que es poden tocar. L'altre, el Solbes, quedarà per sempre en el meu record.

El mèrit i la relativitat

Dijous passat, vaig sopar en un bar amb els meus amics. Alguns d’ells seguien d’esma la televisió situada enfront de nosaltres.
A la petita pantalla aparegueren les imatges que acompanyaven la notícia de la celebració d’una nova edició de la Copa de l’Amèrica.
De sobte, un dels meus amics no dubtà a afirmar: “ Si feren el mateix a les costes de Somàlia això sí que tindria mèrit” i, tot seguit, li pegà un nou mos a l’entrepà.
Doncs això.

Com crear trames a l'estil de Dan Brown

He rebut un mail des de Tijuana, exactament de l'amiga Liliana Vázquez Hoyos. Periòdicament, m'informa sobre les activitats que desenvolupa l'IMAC, la programació cultural i tot allò que té relació amb el món del llibre mexicà. Però, en aquesta ocasió, m'invitava a entrar en un bloc que em podria permetre crear un argument (o mil) per a una novel·la a l'estil de Dan Brown. De primeres, he cregut que era una broma, que l'amiga Liliana se n'havia passat amb el tequila o vés a saber què. Així que he entrat al bloc i resulta que sí, que és veritat. Després de riure'm una bona estona, he cregut que pagava la pena que en féreu un tast. Premeu ací i ja em contareu. Ah! I no heu de pagar cap percentatge per les idees que us puga aportar.

Operació "disparateelcarnéC"

Advertència 1: Llegiu abans l’entrada anterior o no entendreu res.

Advertència 2: Si ja heu llegit l’entrada anterior podeu continuar llegint, però possiblement continuareu sense entendre res.

Estimat Enric, acabe de ficar-me en contacte amb el redactor en cap del periòdic per tal d’aclarir aquest tema que tant t’ofusca.

Segons m’indica Emili Martí Velasco (EMV, d’aquí el nom del periòdic) simplement es tracta d’un error ortogràfic: On hi fica VIENE hauria d’haver ficat VENDE i, aleshores, el titular s’entén perfectament:

"El sector agrario de Requena VENDE un disparateelcarnéC para los tractores con remolque"

Sembla ser que el sector agrari de la Plana d'Utiel preocupat per una successió de males collites provocades per unes intenses plagues ha decidit innovar en I+D i aquí trobem els primers resultats.

El "disparateelcarnéC" que s'ha ficat ja a la venda i que distribueix en exclusiva el Carrefour, és un petit dispositiu electrònic preventiu que funciona pel sistema BLUETOOTH. S’acobla al punt d’encesa de cigarretes del tractor i dispara una alarma quan localitza "el carné", una mena de bactèria amb més mala llet que la fil·loxera que fa malbé les collites i que en la seua varietat més perillosa, la tipus C, porta algun temps fotent els llauradors d’aquella zona.

El “disparateelcarnéC” emet uns ultrasons que castiguen tant les oïdes de les bactèries que muten i es converteixen en “bufadolçaraïm”, un virus, però bo, rotllo "agent doble", que agafa el raïm icom si fóra un globus i comença a unflar-lo. Aquesta infantil actuació vírica augmenta la grandària i millora el sabor del raïm.

Amb les dotze campanades quasi a tocar, a qui no li agradaria tenir un ramat de “bufadolçaraïm” a taula la nit de Cap d’any i poder presumir de raïm de qualitat davant d’amics i familiars?

T’adjunte un a fotografia de l’esmentat artefacte que en la seua versió PALHONDADENECRIQUELLUM 2.0 pots adquirir i incorporar al teu vehicle.

VK

Com diu?

No sóc massa aficionat a llegir els diaris digitals. Què voleu? M'agrada tocar el paper, oldre'l, passar pàgines amb el dit mullat i tota la parafernàlia derivada. Però, mira per on, que hui per allò de les presses, he fet una ullada a la premsa digital, exactament al Levante, a l'apartat que tracta les notícies comarcal. Sí. La resta de les notícies em cauen molt allunyades i pense que, si no acabe d'entendre allò que m'envolta més al prop, com vaig a captar el que em queda més lluny? Doncs bé. Després de llegir un titular comarcal, m'he quedat de pedra. Diu: El sector agrario de Requena viene un disparateelcarnéC para los tractores con remolque. L'he llegit una altra vegada i he tractat de traduir-lo per si de cas així li trobava el sentit.  El sector agrari de Requena ve un disparateelcarné C per als tractors amb remolc. Que vinga el sector agrari de Requena està clar tot i que no sabem d'on ve ni on va. O tan sols ve un dispararateelcarné C? I, en tot cas, què és un disparatelcarné C? Algun arma que dispara carnets de conduir C? Alguna cosa així deu ser perquè, tot seguit, parla de tractors amb remolc. Ah! Potser, hagen localitzat algun franctirador que, alhora, exerceix de llaurador, natural de Requena, que dispara carnets de la classe C contra els conductors de tractors que porten remolc. No. No pot ser, perquè no apareix en la secció de succesos. A més, no es tracta d'un únic llaurador sinó de tot el sector agrari de Requena. Molta escopeta-he pensat-, i massa carnets C. O el disparateelcarnéC serà una variant de llebre desconeguda que haurà que caçar-se amb escopeta i carregar-la amb un tractor amb remolc? Massa gran llebre. A la fi, he desconnectat l'ordinador i he decidit anar a prendre café a cal Manolo. He pensat que, encara que tinga pressa, el diari de tota la vida em donarà la solució a l'enigma de Requena. Però, vés per on, a la premsa escrita no apareix la notícia. Així que m'he quedat amb les ganes de saber quin fet extraordinari ha somogut de socarrel la bella ciutat d'aquesta comarca de l'interior.

Comentaris que fan pensar

Com apunta l'amic Gínjol, la setmana passada va estar tan plena d'actes que no hi hagué manera d'acudir a tots. És veritat. Tan sols hem pogut assistir-ne a un per dia. Aquests desavantatges, però, m'han donat l'oportunitat d'escoltar moltes veus, moltes opinions relaciones amb alguns temes d'actualitat. D'entre totes, vaig anar apuntant-ne algunes ( per allò que més val llapissera curta que memòria llarga), tres exactament, expressades per persones considerades amb seny que, si més no, m'han picat a buscar informació i, posteriorment, a ser meditades.

1. Hi ha tota una moguda organitzada a favor o en contra de la sentència definitiva sobre l'Estatut de Catalunya. Doncs bé. D'entre les notícies curioses que he llegit al voltant del tema, seleccione la següent, apareguda a ABC i que em sembla (amb tots els respecte pel la llibertat de premsa) d'una mala bava impressionant. 
2. Si entre la jerarquia de l'Església hi haguera dones, les manifestacions de la Conferència Episcopal serien ben distintes.  Doncs bé. He vist i escoltat les declaracions del bisbe Juan Antonio Martínez Camino i del president del Parlament, José Bono, i m'he quedat a quadres. Des del respecte a la llibertat d'opinió, quanta barbaritat junta! 
3. Acabarem per no anar a votar cap partit polític. Aquest comentari l'hauria considerat poc interessant, repetitiu i poc original... si no haguera estat pronunciat per una personalitat de la política actual valenciana.  

          Per tant, amic Gínjol, no sé si serà millor que no convoquen actes de cap mena. A casa, llegint o fent borles, ara mateix estaria bastant més tranquil. T'assegure que, des de dissabte, tinc una mala beta que no me l'acabe. I això que no he seleccionat ni reproduït cap comentari sobre el cas Gürtel, sobre l'Alakrana que encara cueja, sobre les manifestacions de Ripoll des d'Alacant, sobre les últimes operacions psicodèliques d'Alarte, sobre la nul·la repercussió mediàtica del retall del 35% d'ajut al llibre i a les biblioteques, sobre el control i programació de la televisió pública, sobre les estranyes operacions entre les caixes d'estalvi, sobre els últims informes sobre la lectura i la comprensió lectora a Espanya, sobre...tantes coses que he pogut escoltar durant els actes als quals he assistit al llarg de la setmana. Estic pensant, seriosament, passar una temporada "fuera del mundanal ruido".

Rondaires: Aules

Aquesta nit el programa "Rondaires" ens apropa al dia a dia d´un centre de secundària. Ens mostra en primera persona com, sovint, les relacions entre pares, alumnes i docents no sempre són fàcils. I com, en cas de dubte, l´alumne sempre té l´última paraula.

Presentació d'Ànimes de cotó en pèl

He d'agrair...
Mon pare no sabia llegir ni escriure. Ma mare, sí. No massa, la veritat, però es defensava com podia. Hui, durant la presentació del llibre que ha publicat Andana, l'editor me'ls ha dut a la memòria. L'amic Ricard ha contat una part de la meua vida que molt poques persones sabien. No es tracta de cap secret inconfesable, és clar, perquè la gent que ens hem criat al costat de la marjal, si en tenim algun, se'ns ha oblidat o, almenys, hem tractat d'oblidar-lo. Resulta que quan vaig acabar allò que anomenaven batxiller elemental, els meus pares van decidir que era l'hora d'anar a treballar. I així ho vaig fer, a l'obra, per allò de la tradició familiar. Però, el pare de Ricard, que havia estat mestre meu, va parlar amb els meus progenitors i els va convéncer perquè seguira estudiant. A Xàtiva, exactament, a l'institut, al José de Ribera. Però, la condició per a cedir era que havia de guanyar-me el que costava estudiar, ja sabeu, els llibres, els bitllets del tren... Qualsevol diria que alguna vegada he sentit rancúnia pels meus pares. No. Què va! Allò em va ensenyar a traure'm les faves de l'olla, a saber el que costaven de guanyar. I la cosa va seguir amb la mateixa dinàmica fins que em vaig casar. Curiosament, els meus pares, sempre que podien, contaven a qui volguera escoltar-los, com havia aconseguit estudiar, l'esforç que havia hagut de fer per a aconseguir anar a Xàtiva i després a la capi, amb els universitaris que únicament estudiaven. No vaig ser cap heroi, de veritat. Aleshores hi havia bastant gent que feia la mateixa cosa que jo havia de fer. Era una altra època.
Hui, alhora que he d'agrair la feina de l'editor, la del presentador i mestre de cerimònies Vicent J. Climent i la presència dels amics i amigues que han pogut aterrar, també he d'agrair l'actitud dels meus pares. Potser, si m'ho hagueren posat fàcil (cosa que, d'altra banda no es podien permetre), no haguera tingut l'ocasió de fer allò que, bonament, he aconseguit fer. Va per vosaltres, pare i mare, allà on esteu!

Article de Manuel Rivas

La lengua inútil

Se equivoca usted, señor titular del juzgado número 6 de Alcorcón, al proclamar la carencia de "utilidad pública" del idioma gallego. En una caricatura de Castelao, un campesino dice: "Deus nos libre da Xustiza!". Quizás estaba pensando en usted, señor juez. Fíjese que útiles y previsoras son las lenguas "subalternas".

Fíjese si son previsoras que en los cuentos gallegos de Álvaro Cunqueiro hay personajes que como último deseo piden que en el ataúd, además de la Biblia, le metan el Código Civil por si tienen que pleitear en la otra vida. A la vista de como reculan los tiempos, me adelanto a pedir para el postrer viaje un ejemplar de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, además de la Constitución española (subrayado el artículo 3º, apartado 2) por si el barquero Caronte se pone pesado, dispensando, y me niega la "utilidad pública del gallego" en el Más Allá, siguiendo la doctrina de su señoría.

Ya que estamos con la verdad narrativa de los cuentos y las últimas voluntades, permítame una breve historia. Un anciano campesino manda llamar al notario para hacer el testamento definitivo. Dice: "De la tierra, dejo un tercio para Ramón, un tercio para María, un tercio para Concha, un tercio para Manuel, otro tercio para Andrés..." El notario le interrumpe: "Pero, ¿no serán muchos tercios?" Y el campesino responde: "¡No sabe usted lo grande que es la tierra!" Pues con las lenguas ocurre algo parecido. Que hay sitio para todas. Que no pesan en la cabeza. Que no hay lengua inútil.

Inútiles, inútiles no le somos, señor juez. Hay muchas personas que nos comunicamos normalmente en gallego y no nos consideramos del todo inútiles. Como ocurre incluso en la judicatura, unos somos menos útiles que otros, hacemos lo que podemos, pero respetamos. Eso si, tenemos una educación mínima del respeto. Nuestros padres nos acunaron, nos criaron y nos contaron cuentos en gallego para espantar el miedo. Y no eran unos inútiles, créame. Gracias a ellos, no le tengo miedo, señor juez.

En su Tesis sobre el concepto de la Historia, dice Walter Benjamin: "No hay ningún documento de la civilización que no sea al mismo tiempo un documento de barbarie". Yo antes no entendía muy bien esta frase, se lo juro, pero se me han aclarado de repente las ideas, como por un rayo, después de leer su fundamento "lingüístico" para negar el traslado escolar a Vigo de unas niñas en el auto tramitado en un caso de divorcio. En ese aspecto, el documento no resiste el principio de realidad. En Galicia, las niñas no sólo aprenderían gallego, sino que podrían enriquecer su castellano con las "maravillosas curvas" que Unamuno admiraba en Valle-Inclán.

No voy a hablarle ahora de Alfonso X el Sabio, ni de Rosalía de Castro, ni del tronco común galaico-portugués, patrimonio lingüístico que nos permite comunicarnos con millones de personas en el mundo, desde Brasil al Timor Oriental. Como además tenemos la suerte de compartir el castellano, vea usted, señor juez, que no vamos tan mal pertrechados, siempre, claro, que a los niños no les amputen la lengua "inútil". Creo que lo que procede en este momento es ir al argumento protoecológico enunciado por Julio Camba. Según demostró en un irónico artículo, el gallego es un idioma muy apto para hablar no sólo entre las personas sino también con todo tipo de animales. ¡Fíjese usted si será útil!

* Aquest article apareix publicat hui dijous al diari el País.

Presentació d'"Ànimes de cotó en pèl" (II)

Ja que com ha dit el cap una mica abans, el divendres em toca exercir de mestre de cerimònies i ja que l’amic Ricard m’ha animat a convidar a qui vulga, he decidit aprofitar aquesta entrada per parlar-ne una mica i per animar-vos a acudir-hi.

Tres motius per assistir-hi:

a) Compartir la presentació en societat de l’Editorial Andana. Un projecte personal i algemesinenc que aposta per la publicació en valencià de llibres de LIJ d’autors locals (digues riberencs, digues del País) que tenen com a denominador comú la seua temàtica transversal, l’educació en valors.

b) Escoltar a Enric, que com ell mateix ha reconegut, no li agrada prodigar-se massa en saraus d’aquestos.

c) Participar en la sessió d’animació lectora que anirà a càrrec d’Eva Andújar.

Tres motius per llegir el llibre:

a) Confirmar que és un bon exponent del corpus luquià, amb tot el que això implica: estil marca de la casa, llenguatge viu i molt expressiu, humor...

b) Gaudir amb l’exquisida descripció dels personatges. L’autor tracta els seus personatges com qui juga amb una bombolla de sabó, amb molt de tacte. Finalment aconsegueix que tots resulten propers al lector, que te’ls estimes.

c) Constatar que es tracta d’una bona mostra de minimalisme literari. Les pinzellades grosses s’alternen amb l’acurada definició dels detalls més ínfims per tal d’aconseguir un conjunt harmoniós malgrat la seua aparent simplicitat. Una bon exemple de com enllestir un text de qualitat amb uns personatges propers (una família, una colla de xiquets, mestres, un ancià...), un espai quotidià (l’escola, el carrer) i una trama que resulta alhora original i versemblant.

Aclariment: De tot açò com ja he parlat, no pense dir ni pruna el proper divendres, que a casa i amb la família no cal avorrir-los.

VK

Mira per on!

Carraixet
Hem fet reestructuració del bloc perquè en l'anterior no podíem (ni sabíem) fer cap virgueria. No és que en aquest model en fem massa. Supose que amb paciència, temps i una canya, algun dia puguem emular l'amic Gínjol i molts altres, que incorporen música, pel·liculetes i tota la pesca. Doncs bé. Provant i provant, m'he trobat un enllaç amb música de Carraixet, amb un parell de temes (Mare terra i Cantaré llibertat) que, ara fa uns anys, vaig escriure? perquè la Mari em va vendre la moto. Tractaré d'incorporar-ne un i, si funciona, un altre dia que tinga desfici, col·locaré l'altre. Anem enllà. 
http://www.deezer.com/en/track/cantare-llibertat-T1900063#music/result/all/carraixet

Doncs, no. Ho sent. La cosa no pirula com Déu mana. Perseveraré i, amb una miqueta de sort, ho aconseguiré. Que sí, que sóc molt burro. I què voleu?

Presentació

 

PRESENTACIÓ D'ÀNIMES DE COTÓ EN PÈL

Si he de dir la veritat, això de les presentacions de llibres no m'acaba de donar el pes. Però, de tant en tant, per motius especials, cal entrar al capot i fer el que calga. És el cas del llibre que presentem divendres que ve a la Biblioteca del meu poble, o siga,  d'Algemesí, o siga, del millor poble del món. Es tracta d'Ànimes de cotó en pèl, un text que parla d'un nanet amb dificultats d'aprenentatge. La història del llibre és ben senzilla: Ricard Peris, editor d'Andana, em comentà la possibilitat d'escriure una narració en què el protagonista fóra una criatura amb aquest tipus de problema. No em donà més condicions i això, per a mi, ja és bastant repte. No era la primera vegada que m'engrescava amb històries de personetes així. Però en aquest cas, una organització com la Feaps (Federació d'Asssociacions a favor de les persones amb discapacitat intel·lectual) col·labora en el projecte, com també RENFE i Escola Valenciana. I si afegim que les il·lustracions són de l'argentí Pablo Olivero amb qui ja he traballat alguna vegada, que l'amic Vicent J. Climent (l'il·lustre V.K.) fa de mestre de cerimònies i l'editor és amic de tota la vida... Què voleu que us diga? Endavant i amb molt de gust! 

Croniqueta d'urgència

Els premis Ciutat d'Alzira
Arribe a les nou en punt. La gent fa rogle a l’entrada de la Rex Natura aprofitant que no fa massa rasca. Em tire a la cara a Ascensió Figueres: “Ja no fume. I què fas fet? No coneixes el llibre per a no fumar? Doncs, me l’he llegit sencer”. Comprove que Millo ha vingut, dopat com Pantani, això sí, però ha aconseguit aterrar amb Mari Carme. També ha aterrat Fluixà, atacat des de dimecres per una gastroenteritis o vés a saber què. Trobe Pep Castellano i Canto ( quina alegria, col•lega). Pel camí, els habituals: Enric Salom, Salva Bataller, Sole (a tu qui et tradueix a castellà?), Vicent Borràs (com has quedat a Lituània? De cine. Ja et contaré.), Urbà Lozano (amb nou look, osti, quina barba més xula, no?), Rosa Sebastià i Botella, Àngels i Ferran, Pep Moreno, Rosa i Bea (totes dues amb una nova recepta ultrasecreta per aprimar), Maria Villalba i Marta Estrelles, tan eficients com sempre, Virgínia (recorda’m que t’he de donar el telèfon), Tobies Grimaltos (aniré concretant l’encontre de Castelló i li passaré la informació a Josep), Abelard Saragossà (on vas tan elegant? Qui, jo? Què va!), Xavi Mínguez , Enric Morera (ié, com va? Rodant i ja fem prou), Josep Palomero (ai la mare que et va! Cada vegada estàs més jove. Com es nota que no pegues ni brot), Verònica Cantó i Domènech (nosaltres encara fumem, no cregues, avisa quan isques. I a veure si quedem aquesta setmana i dinem), Josep Franco (ui, carinyet, com va?), Diego i Anna, Joan A. Terentí (quedem dijous i ens fem un café?), Emili Piera (ié, com és que vas vestit de panderola?), Pep Catalunya (sempre ens trobem en coses com aquestes. Havien de fer-ne una cada mes), Isidre Crespo (envia’m l’adreça electrònica que et funcione o no t’arribarà la informació sobre l’encontre i després et queixaràs), Cristian (ja t'avisaré quan tornem a fer una altra festorra futbolera), el finalista del Bancaixa, Joan Pla (he vingut amb Palomero, que jo per la nit no agafe el cotxe), Pere Blanco i senyora, tan amables i simpàtics... I moltíssima més gent coneguda que ara mateix no en ve al cap. Això de la urgència, ja se sap...


Arribe, a la fi, a la taula. Heu dit la 39? Sí. I les criatures? Vindran més tard, que Carles ve des de Conca. A quina hora? Anna ha telefonat i assegura que Llorenç i ella es trobaran a València. Paco Muñoz i Pepa ens esperen asseguts. També Adelina, Jaume, Empar i Pep. I Maria Dolors? S’ha perdut i no la trobe i açò ja comença perquè han apagat els llums. Ix el presentador, Sergio Caballero, amb un micro modern, dels que van afixats rere l’orella, no com l’any en què Anna i jo passàrem pel tràngol. I és que hi ha classes i classes, com a l'Índia. Rumbau grup de Metalls ataca el tema inicial. Es donen els primers premis: teatre, Vicent Silvestre i Bancaixa. Parlen el regidor de Cultura, el jefe i Pep Catalunya. També els premiats. Piti Español ens ensenya una samarreta. Comencem bé. Streptease incorporat. El jefe a penes si entra en el tema del 35% de reducció institucional en concepte d’ajuts al llibre. Estava convençut que donaria més canya; però, no. Es veu que va fent-se gran i moderat. Pep Castellano, nerviós com era d’esperar, fa un parlament curt i graciós. Un conte que representa el seu estat d’ànim. Molt bé, Pep. Catalunya, en la seua línia habitual. Mari Carme Roca, agraeix el premi i amenaça amb presentar-se més vegades. Ai la mare que et va! (Sí, sí. T’he enviat un mail, però suposo que no t’haurà arribat. Te’l torno a enviar). Descans i a sopar. Però, abans, primera passada de lavabo, primers acudits i primera eixida a fumar. També els de sempre, menys Millo que s’ha quedat apalancant ( No m’heu avisat).  Els acudits del water closed, molt bons. Qui vulga posar-se al dia, que s’apunte, que l’entrada és gratuïta i ja tenim espectadors. S’apropa Àngels. No t’ho creuràs, però a la meua taula hi ha un xicot que diu que va fer milícies amb tu, a Toledo, i també a Castelló. Que sí. I estem a la 69. Només pel número paga la pena fer una miradeta. Era veritat!

Torna a aparéixer el presentador i Rumbau grup de Metalls donen pas a la segona part. El premi de poesia per a Toni Prats, de la nostra tribu. Molt bé, Toni! Xavier Paniagua fa honor als cognoms amb un discurs aigualit i amb poca xixa. O això o jo no l’entenc, cosa bastant problable. Continua la cosa. Premi d’assaig per a Abelard Saragossà. Ja està clar perquè venia el paio tan elegant! Discurs a la remanguillé amb una referència a Bernat i Baldoví, al meu entendre, poc encertada. Discurs de Rosa Sebastià, curt i sense entrar en qüestions metafísiques. Anem anant que ací ja estem. Premi d’investigació científica, el de la Universitat, per a Amador Menéndez amb un treball sobre nanotecnologia, que deu ser una tecnologia del país de Lil•liput, pam amunt, pam avall. Discursos del premiat, agraït i pagat, en castellà que és més fi,  no te jode (caldria parlar-ne una mica d'aquest assumpte, però m'ho guarde per si de cas m'estiren les orelles) i de Paco Tomàs, el Rector, que aprofita per a acomiadar-se del càrrec. I ve el de novel•la. El guanyador, el menorquí Joan Pons agraeix el premi i ens explica un poc de què va lo cosa. Casundena, a penes si l’he entés. Remata l’alcaldessa i ens remet al Voluntariat pel Valencià i pel recolzament a la nostra llengua. O siga, en la línia del que havia de ser.

Acaba la cosa i trobe a faltar Josep Lozano, Boix, Mercé i Marçal. Mercé i Marçal sí que estaven, però no els he vistos. Ah! I alegria: em trobe amb la Maria Jesús Bolta i amb Jordi (osti, quants anys des del primer Samaruc, no?)

Torne a estar preocupat per Millo. S’ha pres una altra passada de doping i encara té dolor. Cuida’t, col•lega. A la porta trobe Juli Esteve (ja t’enviarà el link Manel Romero i ja em diràs que et sembla el projecte). Ens acomiadem. Ha estat un any una mica estrany diria jo, potser la crisi que sobrevola l’ambient o vés a saber què...

Premis ciutat d'Alzira 2009

Mari Carme Roca i Pep Castellano han resultat guanyadors, respectivament, dels premis Juvenil Bancaixa i Infantil Vicent Silvestre dins dels premis Ciutat d'Alzira. Els conec. A Mari Carme, des d'un dia en què ens trobàrem a l'estació de Vilafranca esperant la resta de persones que conformàvem una taula per a parlar de Literatura Infantil i Juvenil. Des d'aleshores ençà, ha publicat un grapat de llibres, molts d'ells de narrativa històrica. A Pep el conec des que els pollastres tenien pèls. Diria que tots dos són persones treballadores, serioses i senzilles. He seguit el que han fet i estic ben segur que les obres guanyadores ho han estat per mèrits propis, com és habitual en els premis que convoquen les distintes institucions que participen en els Ciutat d'Alzira. Conec, també, i des que el dinosaures formaven part del paisatge, el finalista del Juvenil Bancaixa, Joan Pla. Un altre treballador infatigable i excel·lent persona. M'alegre per ells i, també, per les persones que els acompanyen. Sobretot, per Nieto, la companya de Pep, una tot-terreny que és ben capaç de contar contes amb tota la gràcia, il·lustar com els àngels i, per si en faltara alguna cosa, escriure amb moltíssima dignitat. Espere veure'ls divendres, la nit gran dels premis, per a donar-los l'enhorabona en viu i en directe. Després, si cal, en faré la minicrònica.