Mon pare no sabia llegir ni escriure. Ma mare, sí. No massa, la veritat, però es defensava com podia. Hui, durant la presentació del llibre que ha publicat Andana, l'editor me'ls ha dut a la memòria. L'amic Ricard ha contat una part de la meua vida que molt poques persones sabien. No es tracta de cap secret inconfesable, és clar, perquè la gent que ens hem criat al costat de la marjal, si en tenim algun, se'ns ha oblidat o, almenys, hem tractat d'oblidar-lo. Resulta que quan vaig acabar allò que anomenaven batxiller elemental, els meus pares van decidir que era l'hora d'anar a treballar. I així ho vaig fer, a l'obra, per allò de la tradició familiar. Però, el pare de Ricard, que havia estat mestre meu, va parlar amb els meus progenitors i els va convéncer perquè seguira estudiant. A Xàtiva, exactament, a l'institut, al José de Ribera. Però, la condició per a cedir era que havia de guanyar-me el que costava estudiar, ja sabeu, els llibres, els bitllets del tren... Qualsevol diria que alguna vegada he sentit rancúnia pels meus pares. No. Què va! Allò em va ensenyar a traure'm les faves de l'olla, a saber el que costaven de guanyar. I la cosa va seguir amb la mateixa dinàmica fins que em vaig casar. Curiosament, els meus pares, sempre que podien, contaven a qui volguera escoltar-los, com havia aconseguit estudiar, l'esforç que havia hagut de fer per a aconseguir anar a Xàtiva i després a la capi, amb els universitaris que únicament estudiaven. No vaig ser cap heroi, de veritat. Aleshores hi havia bastant gent que feia la mateixa cosa que jo havia de fer. Era una altra època.
Hui, alhora que he d'agrair la feina de l'editor, la del presentador i mestre de cerimònies Vicent J. Climent i la presència dels amics i amigues que han pogut aterrar, també he d'agrair l'actitud dels meus pares. Potser, si m'ho hagueren posat fàcil (cosa que, d'altra banda no es podien permetre), no haguera tingut l'ocasió de fer allò que, bonament, he aconseguit fer. Va per vosaltres, pare i mare, allà on esteu!
5 comentaris:
Crec que hauries de penjar en forma d'entrada la part inicial del teu parlament en la qual reflexionaves sobre la finalitat de la literatura (allò de les preguntes i respostes). Personalment, la vaig trobar molt interessant.
Enric, em sent molt identificat amb el que expliques. A mi em va passar el mateix. He treballat des dels dotze anys. I als meus pares els estic molt agraït per moltes coses, però també per aquesta.
Una abraçada i l'enhorabona pel llibre.
Aquells que ho hem tingut molt més fàcil a l'hora d'estudir, desitgem que tornes a educar als fills dels teus alumnes. I açò, estimat d. Enrique, és un cumplit molt gran.
Pensa-t'ho: d. Francisco, d. Bernardo,tu... collons, tots els bons!!!
Compartisc amb tu Enric aquest agraïment a aquells pares que ens han ensenyat a saber que els resultats s'aconsegueixen a base d'esforç i de lluita per allò que volem en la vida... Jo també vaig agrair aquesta educació que m'han regalat els meus pares. Però, Enric, a més del pares jo (i l'amic Etoo també) hem tingut la sort de trobar-nos en aquest camí a alguns "mestres" que han sabut ensenyar-nos moltes més coses que la taula de multiplicar o l'anàlisi sintàctic... i trobar-nos amb aquest pares i amb aquest "mestres" com tu és un favor que ens ha fet la vida. Gràcies.
Que bonito..
Yentl
Publica un comentari a l'entrada