Minicrònica de la plantada (a mitges amb Francesc Vera)L'amic Tobies m'ha corregit. "Alma mater, amic, no ànima mater". D'acord, Tobies. Josep A. Fluixà s'ha presentat amb corbata i sabates de mudar. I és que té una vocació de cap de quadrilla que no se l'acaba. Isidre, sense bastó, s'ha tornat a portar com un home. Millo, amb jaqueteta roja i sabatetes de mudar, també, tot i que continua festejant amb Paco Machirant (sí, si, el de Los Pecos). Fet i fet, han plantat els seus arbres i algun més de la gentola que s'ha quedat a casa xafant l'orella. Paco Muñoz ha necessitat l'ajut d'un municipal, però també ha aconseguit l'objectiu. A Voro Vendrell li han donat l'arbre més gran, que ací, com en qualsevol lloc, hi ha classes i classes. Ah! Tenim un fitxatge nou: Toni el de l'Hostal, de primeres una miqueta a la defensiva, tot i que, ben prompte, ha connectat amb el personal: "Jo creia que aquesta tropa era més seriosa". El Rafa Estrada (quina veu, amigatxo!), ens ha cantat mentre tractàvem de no fer massa el ridícul amb les llegones ( lligones). Un parell de passejos, un glop de La Font Amarga (encara tinc la boca salada) i un acomiadament, besos inclosos, que la tropa, per a aquestes coses, està molt predisposada. L'única dona present, Virgínia Martínez, ha plantat el seu amb tota l'elegància del món. Camí de tornada, amb el cotxe de Vicent Borràs, Enric Ramiro ha confós un grup de ciclistes amb un grup de majorettes de Montpeller. I és que la fam és molt cruel.
La autèntica crònica, a continuació, és de Francesc Vera, excel·lent fotògraf, amic i, per si en faltara alguna cosa, d'oïda atenta perquè recorda, fins i tot, el nom de la planta endèmica.
Com que dissabte passat va ploure, els participants en la VI Trobada d'escriptors de la Ribera no poguerem plantar els arbres que l'Ajuntament de Castelló de la Ribera ens havia preparat. Avui, però, hem tornat per fer-ho. El lloc escollit ha estat el paratge natural de La Font Amarga on ens hem enterat que creix una planta endèmica en perill d'extinció que només ocupa un quilòmetre quadrat d'extensió en tot el món, el Limonium Mansanetianum. Els pijos dels quads i els tot-terrenys que volen jugar a aventurers, però, envaeixen el paratge i l'estan fent malbé i l'Ajuntament no té mitjans per evitar-ho. La foto ens l'hem fet davant mateix de la font d'aigües sulfuroses.
Francesc Vera
4 comentaris:
Gràcies als companys que han plantat els arbres. No vaig poder anar perquè encara tinc un fill per criar i dissabte al matí treballe. Me'n puc pelar un, però dos seguits... En fi, promet visitar el bosc per regar l'arbret conforme toca.
Salut.
Estimats companys, no sé si n'éreu conscient de la diada, però quina manera més encertada de celebrar per endavant el 21 de febrer, Dia de la Llengua Materna.
Bé, ja que quede com a coautor (gràcies, Enric) em disculpe per la redacció apressada del Facebook que m'ha fet deixar al calaix algun accent i cometre algun castellanisme (ja sé que se'n diu assabentar i no "enterar", però mira, de vegades les coses ens ixen d'eixa manera).
Pel que fa al limonium, i ja que algú preguntà si en tenia de nom vulgar, heus-lo ací: ensopeguera, que per a això serveix també l'internet.
Ah!, Enric, i si vols saber què fer per millorar les fotos, mira de tant en tant el meu cistelladellum.
Ei, amic Urbà! No t'he posat a la llista dels cupons negres perquè suposava que un home tan seriós com tu tindria una bona excusa per a no aterrar. No com altres que, de segur, tenen fòbia a qualsevol element que continga ferro.
Publica un comentari a l'entrada