19 de febr. 2010

CRISI (II)

A la taula número cinc.

Una dona de cinquanta anys, cabell ros tintat i llavis cridaners, acolorits amb una tonalitat de vermell força obscura. Segueix de cua d’ull el diàleg que una parella de novençans mantenen en la taula del costat. Els dos joves callen. Abans però, la xica dóna per finalitzada la disputa verbal amb una frase que subratlla amb una entonació adusta que indubtablement impossibilita qualsevol torn de rèplica.

Seguidament ella se sent observada pel xic que una mica desorientat defuig els ulls de la seua parella i recerca llastimosament aixopluc per al seu esguard.

La dona de cinquanta anys, vestit car i bijuteria daurada s’apropa la bossa de mà, escorcolla el seu interior i extrau el seu telèfon mòbil. Prem pausadament un número que recorda de memòria, se l’acosta a l’orella. Deu segons més tard s’escolten les seues primeres paraules.

- Hola. Bon dia carinyet. Com va tot?

- ......................................

- Molt bé. T’ho pots imaginar, contant els dies que ens queden per agafar les vacances.

- ......................................

- No ho hem decidit encara. Ja saps, ell amb els seus negocis, jo amb les meues ocupacions i les criatures que ja comencen a planificar l’estiu pel seu compte.

- ......................................

- Però jo estic tranquil·la, nosaltres també farem alguna escapadeta. Algun creuer, algun viatge al Carib o alguna capital europea, algun balneari... Ja saps que els diners no són cap problema.

- ......................................

No cal reproduir la resta de la conversa ja que manca de qualsevol interés. La dona de cinquanta anys, sabates blanques de tacó i portafolis de cuir negre no parla amb ningú. Simula, com cada migdia quan seu sola a la mateixa taula del mateix bar, la mateixa conversa.

Ni està casada, ni té fills, ni aviat agafarà vacances.

Tanmateix sovint necessita imaginar que no és així. Però quan clou el seu monòleg i prem el botó vermell, sent novament que, com el distingit portafolis que descansa en una cadira, el seu present és buit i el seu futur ben negre.

VK

3 comentaris:

Lletra ha dit...

Ié, col·lega! Molt bé!

Anònim ha dit...

Osticana, Visekimé!! Encara no t'han ofert una columna en algun diari de llarga tirada? Doncs no crec que tarden massa. Per cert, quantes taules té eixe bar?

UN ENTRE TANTS

VK ha dit...

Tranquil encara queden algunes taules més, però t'avance que demà no toca taula sinó taulell.

Per cert, sempre he desitjat ser periodista, fin i tot, ara, que compta amb tan mala premsa.