11 de març 2010

FOTOCENSURA

Trenque l’autoimposada norma d’evitar fer cap tipus de comentari de tema polític (darrerament la situació està per a què et reste la boca encaixada d’un badall) per compartir una sèrie de pensaments que em volten pel cap en relació a la tempesta informativa provocada per les famoses fotos censurades.

El diccionari en l’accepció que possiblement més s’ajusta a la situació que ens ocupa defineix censura com “ Acte de control del contingut dels mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establits d’ordre polític, moral, religiós, etc”. En primer lloc considere aquesta una definició massa condescendent i fins i tot positiva de l’acte que pretén definir. Com si la justificara i la valorara com a convenient. En segon lloc em sorprén que el tres ordres a què fa referència la definició (polític, moral, religiós), són curiosament l’eix temàtic que vertebra la major part de fotografies censurades. Per últim, la definició no explicita quins ens són el límits ni qui els ha d’establir.

L’altre dia parlant un dels fotògrafs que sol participar en aquesta exposició em mostrava el seu enuig ja que m’assegurà que en aquesta mostra fotoperiodística que porta celebrant-se més de deu anys sempre hi hagut censura. Una censura doble, la de l’organisme expositor, i una encara molt pitjor, anterior, protagonitzada pels propis mitjans per als quals treballen els esmentats fotògrafs i que ara denuncien en primera pàgina aquesta atemptat a la llibertat d’expressió. Un poquet demagògic, no us sembla?

Un altre punt a destacar, és que segons pareix molts dirigents encara no han aprés que en l’època de comunicació és molt complicat que un acte com aquest no tinga un ressò mediàtic immediat i que allò que més publicita una obra, una acte, o una exposició com aquesta és la polèmica. Per tant, indubtablement, l’èxit d’aquesta edició i de les posteriors caldrà atribuir-lo a la incompetència del censor. El Muvim no és Canal 9 ni els periodistes estan tots en nòmina de l’administració autonòmica. Per a alguns dirigents polítics, aquesta terra és el seu feu i ells la dominen asseguts des del cantonet superior de la piràmide.

També em resulta paradoxal que un acte tan antidemocràtic, retrògrad i “de poques llums”com aquest es perpetre en un museu anomenat de la Modernitat i la Il·lustració.

Pel que fa a les reaccions polítiques, em sorprén la perfecta sincronia amb què una vegada consumada l’ordre de l’ens superior i divulgava massivament, els dirigents populars s’han encarregat de minimitzar els fets, justificar-los o, fins i tot, d’ anunciar públicament que no comparteixen la mesura. És a dir, de dir que sí, que no i que a la millor, i alhora. Perfecta maniobra de desconcert per deixar l’oposició sense arguments que consisteix a apropiar-se’n de tots i remetre al poble amb tot el cinisme possible missatges contradictoris.

Per últim, i mentre llegia les lloances que la major part de mitjans dedicaven unànimement al ja exdirector del museu, em va paréixer advertir que aquest responsable tenia 68 anys. I ara, i des d’ací interpel·le als meus dos companys de blog: Té el mateix mèrit (jo no hi dubte que el té, al nostre País el verb “dimitir” mai no es conjuga en primera persona) renunciar-hi amb 68 anys, que haver-ho fet si el responsable haguera estat un tipus de trenta o quaranta anys amb tot un futur polític i/o professional per llaurar-s’hi?

VK

2 comentaris:

Lletra ha dit...

Aquesta pregunta, amic V.K. fa que pensar. Jo diria que no, que no haguera dimitit amb trenta o quaranta anys; però, clar, no deixa de ser una opinió basada en l'experiència personal...Amb 68 anys, això de dimitir sembla més, una jubilació retardada.

L'homenet del carreró estret que es passa les hores entre escoles del territori on, segons algunes veus del nostre país, radica la maldat, tots els pecats del món i l'origen dels nostres problemes. Quanta burrera junta

Anònim ha dit...

Benvolgut VK, resulta reiteratiu que quan algú vol desqualificar o rebatre les opinions d'altres i no hi té arguments de pes, el recurs més senzill és acusar-lo de veure les coses des d'una òptica polititzada. Els fets són com són i, molt a sovint, parlen per ells mateixos. I si es tracta de temes relatius a les llibertats, són essencialment polítics. Per tant, no et penedisques d'infringir l'autoimposada norma de no comentar temes polítics, perquè aleshores sempre estaríem muts, ja que tots els temes són polítics. D'altra manera, únicament parlarien aquells que declaren allò de "Yo soy apolítico de derechas de toda la vida, como mi padre" que tant s'escoltava en els primers anys del post-franquisme.

UN ENTRE TANTS