CRISI (VI i últim)

A l’interior de la cuina.

El cambrer de faç bruna i la cambrera de corbes voluptuoses després que els últims comensals hagen abandonat el bar s’esmeren en la neteja del sòl i en la preparació de les taules per a la tanda de sopars. Només dues jubilades enraonen a la terrassa al compàs pausat que marca l’esfèric moviment de la cullereta de café.

A l’interior de la cuina el cuiner de bata blanca i l’ajudant de bata blanca però sense barret buiden el rentaplats, netegen la taula de fusta, fan inventari, repassen menús i reorganitzen els espais dels frigorífics i del congelador.

De sobte, apareix l’home del vestit elegant i les sabates lluentes. No l’esperen fins la nit, a última hora, amb el bar ja desert i les portes ja tancades. S’estalvia les salutacions, només passa comptes i interroga els treballadors sobre com ha anat la setmana mentre acarona amb la punta de la llengua un consistent gintònic.

Al veure’l entrar tots acudeixen a la taula on ell ja els espera nerviós, mentre juga amb l’escuma de la cervesa que s’ha servit abans de seure.

És clar, pensen els cambrers; és clar, pensen també el cuiner i el seu ajudant, som a finals de juny i haurà de comunicar-nos quina quinzena agafem vacances.

I no, els treballadors amb o sense bata no s’equivoquen. O sí, almenys, pel que fa a la durada del període de descans.

L’home del vestit lluent i les sabates elegants es mostra desassossegat, observa les mirades inquisitives dels seus subordinats sense saber on mirar. No acostuma a suar però un calfred li recorre l’esquena.

Aqueix matí, acuitat per un munt de deutes ha hagut d’escoltar les paraules amables del seu advocat i les paraules del director del banc, qui molt amablement, li ha denegat una nova pròrroga del préstec

Tothom li aconsella desfer-se de totes les baules que el lliguen a aquell negoci. Indubtablement seria l’opció més còmoda, però ell no és així. Mai no ha sigut una persona especialment apta per a l’hostaleria però tampoc creu que siga un d’aqueixos tipus sense escrúpols. Aquesta gent confia en ell o, almenys, confia en el seu projecte i, sens dubte, està disposada a lluitar-hi. Tanmateix tampoc no creu que siga positiu per ningú allargar-ne l’agonia.

Agafa aire, s’empassa la saliva i l’orgull, s’escura la gola i no veient-se amb cor, mastega unes paraules que ningú és capaç de desxifrar abans d’alçar-se i dirigir-se al bany.

Els cambrers i els cuiners encreuen les mirades sense no entendre res mentre intenten reproduir mentalment els mots que, més que escoltar, acaben d’intuir, per intentar captar-ne el sentit. Però és inútil.

Ja a l’interior de la cambra, l’home, ja sense jaqueta, suavitza el nus de la corbata i es descorda l’últim botó de la camisa. A continuació, resignat, observa el rostre que retalla l’espill i mentre es renta la cara amb aigua freda se’n penedeix per actuar, un cop més, com un covard.

VK