CRISI (V)

A la taula número dos

L’adolescent d’ulleres de disseny, tatuatge cal·ligràfic en l’avantbraç (Whatever, hi posa) i minúscul piercing en el nas ha enviat fa un moment un missatge. Urgent. Dinem. 14:30. On sempre. No em falles. Ha entrat al bar. I abans de seure en una taula i de dipositar les feixugues bosses que arrossega en un racó, ha saludat amb desgana tres antics professors de secundària que l’observaven amb incredulitat. Mira’ls, tots tres bocabadats, ells que sempre l’havien considerada un cria immadura i fantasiosa; i això que llavors el tatuatge i el piercing encara no havien actualitzat la seua fisonomia corporal.

La jove que no porta ulleres, ni tatuatge, ni piercing, ni cap altre complement que adultere el seu immaculat rostre angelical se n’ha sorprés. El missatge l’ha entés, perfectament. Però ja passen deu minuts de les dues. Anit ja en parlaren, com acostumen a fer diàriament, però de dinar avui no li comentà res. La veritat és que porta algunes setmanes neguitosa. Ningú la coneix tan bé com ella. Però no, avui no pot ser. Precisament avui, un dia que porta assenyalat des de fa alguns mesos. Avui, és, com ha escoltat en algun anunci de ràdio una mica coent, el primer dia de la seua nova vida. Dubta si contestar la proposta de l’adolescent dels ornaments. Té ben clar que no hi acudirà. Finalment enllesteix, a contracor, una excusa gens comprometedora. Ho lamente. Em queda molta feina. Menjaré qualsevol cosa. Et telefone a la nit.

Immediatament torna a l’habitació que, com la resta de la casa, com la seua ànima, es troba desarranjada i acaba de preparar-se la maleta.

Mentre observa el seu avantbraç nu i medita la possibilitat de realitzar-hi una nova inscripció rep la contestació. Llig amb atenció, quasi lletrejant cadascun del mots de què consta el missatge. No entén per què refusa la seua proposta. Mai no ho havia fet abans. Anit ja en parlaren, com acostumen a fer diàriament, però de tenir molt de treball no li comentà res. La veritat és que porta algunes setmanes neguitosa. Ningú la coneix tan bé com ella. Però sí, només pot ser avui. Precisament avui, un dia que porta assenyalat des de fa alguns mesos. Avui, és, com ha escoltat en algun anunci de televisió una mica coent, el primer dia de la seua nova vida. Convençuda ja que no hi cap opció de retrocedir, agafa les bosses, s’acaba d’un glop el refresc que ha demanat fa uns instants, deixa tres euros a la taula i ix a corre-cuita cap a la casa de la jove de la cara dolça.

Pel camí assaja les seues paraules: “Ja no sóc una xiqueta, no puc viure més a casa dels pares, no m’entenen, necessite aire, llibertat i no se m’ocorre un altre lloc on refugiar-me que aquest, ni cap altra companyia que la teua. Pels pares no em preocupe, ho entendran, dóna’ls temps”.

Ja asseguda al vagó, després de col·locar la maleta en el portaequipatges, i mentre veu reflectit en el vidre el seu rostre càndid, medita quines paraules adreçarà a la xica que mai no ha volgut portar lents de contacte: “ Ja no sóc una xiqueta, no puc viure més a en aquesta casa, no em sent bé, necessite aire, llibertat i no se m’ocorre un altre lloc on refugiar-me que fugir ben lluny d’ací. Per tu no em preocupe, els pares en tindran cura, tin paciència, dóna’ls temps”

L’adolescent de samarreta obscura romandrà un parell d’hores asseguda davant el portal de la inquilina solitària, però no gosarà prémer el botó del porter automàtic. A poqueta nit, agafarà les bosses i girarà cua en direcció a sa casa on els pares la rebran amb indissimulada melangia, tot just, en eixe mateix instant, la seua germana agafarà a l’Estació del Nord un tren de rodalies per tornar-hi.

VK