El somriure del mestre

Fa uns dies, l'Enric Solbes em va regalar el catàleg de la seua exposició Retrats de l'invisible. Com solia ser normal, vaig fer broma:
-Ié, Henry-li vaig dir-. No hi ha plànols per a explicar els quadres?
He d'aclarir que allò del Henry era un costum que emprava amb dos amics, amb Solbes i amb Ramiro.
Amb el somriure que el caracteritzava, em va contestar:
-No cal plànols, home, els entendràs de seguida.
Aquell dia no vam prendre café al bar de la cantonada ni ens fumàrem el cigarret. Ell tenia una miqueta de pressa; jo, una reunió.
Ahir, el soterraren amb l'acompanyament d'un fum d'amics i amigues que l'estimàvem.
Havia pensat a escriure alguna entrada en aquest bloc; però, després de llegir les paraules de l'amic Josep Franco, he considerat que seria millor reproduir el seu text publicat a Levante. Allà va:

El somriure del mestre
La mirada d´Enric Solbes va ser capaç de descobrir-nos, en un món cada dia més deshumanitzat, els detalls a penes perceptibles que ens ajuden a sentir-nos millors persones. Amb aquesta mirada, clara i fresca com les serres d´Alcoi que el van veure nàixer, Solbes ha sabut reconvertir el món: ha pintat quadres bellíssims, ha dissenyat llibres preciosos, ha dibuixat cartells inoblidables i ha contribuït, en definitiva, a consolidar dos dels projectes més ambiciosos i més universals de la cultura valenciana: Edicions Bromera i Albena Teatre.


Ahir, quan els seus amics anàrem de dir-li adéu, amb el cor en un puny per la mala passada que ens havia jugat la vida, les paraules de Josep Gregori, Carles Alberola i Manuel Boix tremolaren com les consciències dels presents en evocar la vida i l´obra d´un home que, si va saber mostrar-nos el seu món com un autèntic mestre, també va ser capaç de guanyar-se els nostres cors per sempre amb el seu caràcter, la seua saviesa, la seua paciència i el seu somriure. El somriure d´Enric Solbes era com el seu art: serè i sincer, cerebral i apassionat, reconfortant. La mort inesperada i traïdora d´Enric Solbes és una tragèdia que tardarem a superar: ahir va ser un dia molt trist per a les persones de bé.

Hem perdut un amic i una gran persona, un creador de bellesa que ens feia la vida més agradable i que encara havia de fer coses molt importants; però els que ens hem quedat en aquesta vall de llàgrimes haurem de continuar treballant amb més il·lusió encara, li haurem de dedicar els nostres possibles èxits i haurem de compartir amb ell la glòria sempre efímera amb què el destí ens obsequia de tant en tant. Haurem de ser capaços d´acceptar el repte de viure sempre en el risc, com ha fet ell. Perquè quan l´artista manipula la realitat per a crear bellesa, amb intel·ligència, intenció, una tècnica impecable i una bona dosi de sentit de l´humor sempre s´arrisca: sobretot, a fer-nos pensar.

Ara només en queda un Henry. Real, dels que es poden tocar. L'altre, el Solbes, quedarà per sempre en el meu record.