23 d’abr. 2010

Un bon riu per navegar

Hui, 23 d’abril, la Locomotora es posa en marxa.

Amb El riu d’Elena, la jove editorial riberenca Andana, inicia una nova col·lecció adreçada als primers lectors.

L’edició, acuradíssima, el text de Marta Insa simpàtic, amb missatge i versemblant i les il·lustracions de Fran Parreño IMPRESSIONANTS (i us promet que no exagere ni una mica).

Un petita joia per regalar als més menuts de casa.

VK

18 d’abr. 2010

Ha mort Manolo

Sembla que allò de les forces del destí, de tant en tant, ens juguen una mala passada. O dues en aquest cas, perquè encara estàvem recuperant-nos del colp de la mort d'Enric Solbes quan s'acomiada de la vida un altre amic i company de la casa, Manolo Ibáñez.
De Manolo podria contar algunes anècdotes i moltes d'elles gracioses.Sempre ha estat una persona de somriure fàcil. Fins i tot, en els moments terribles de la seua malaltia donava la sensació que havia de ser ell qui havia de donar ànims a les persones que l'envoltàvem i coneixíem la gravetat de la seua malaltia.
"Xé, Enric, per què poses eixa cara?", em va dir el primer dia que vam coincidir després de saber-ho. I després, el dia que ens ajuntàrem al dinar d'acomiadament, que ja cal tenir moral i força d'esperit per a organitzar allò, de taula en taula, de somriure en somriure, com si la processó no anara amb ell.
Ja veus, amic Manolo, jo no haguera pogut de cap de les maneres. "A la fi, aniré a Roma, la meua il·lusió", va comentar en petit comité.
Et trobaré a faltar en la propera fira del llibre i segurament, sense adonar-me'n, preguntaré per tu a l'amic comú Pep. Ja veus, Manolo, les persones senzilles i entranyables com tu, sempre es noten a faltar.
No podré acompanyar-te demà. Saps que, de vegades, hem d'estar per compromisos ineludibles fent volantins per tot arreu. De tota manera, sé que em perdonaràs perquè estaré fent allò que també t'agradava: intentar que els xiquets i xiquetes de la nostra terra s'engresquen en allò tan difícil i complicat com és la lectura. Què t'he de contar jo, amic, si tu has estat en contacte amb els llibres tant de temps! Si trobes l'Enric per allà on redolen els plecs de l'aire de la memòria, dona-li records i digues-li que encara em deu un café.

13 d’abr. 2010

Fent volantins

A mitjan campanya volantinera comprove que els socis de bloc continuen rascant-se el melic o vés a saber quina part de la seua anatomia. Els meus informants secrets asseguren que mister Millo està de tournée per Andalusia, exactament per Granada, que l'home ja no sap com gastar-se la pasta. Per la seua part, V.K., després de les seues magnífiques entrades (allò de Crisi), haurà seguit els passos que aconsella fray Luís de León i estarà allunyat del "mundanal ruïdo" (amb dièresi per tal que els versos li vingueren bé.) En resum, que el més pobre dels tres o, almenys, el més currante, ha de fer acte de presència per a contar, ni que siga cinc cèntim, d'allò que ha estat fent i meditant durant aquesta temporadeta.
Sí. He estat a la fira de Bolonya amb un grapat d'amics i amigues de la ploma. I la veritat és que allò és impressionant. Clar que és una fira de negocis i qui escriu té de negociant la mateixa idea que de ballarina de ballet. O siga, ni idea. Tot i això, com que l'objectiu era donar a conéixer què fem i com ho fem per aquestes contrades, la cosa va anar bé. Potser, les editores i editors en sabran molt més sobre els resultats finals. El que va quedar clar és que, per la manera de fer, no som, ni de lluny, els últims de la fila. I això sempre resulta gratificant.
D'altra banda i, per enèsima vegada, he comprovat que, en travessar el riu Sènia, les persones són, pam amunt, pam avall, com la resta de la humanitat. La gent del nord continua tenint les mateixes preocupacions que les del sud i, en general, passa olímpicament dels comentaris que, des de diversos fronts, tracten de demonitzar-los sense cap argumentari de pes.
Des d'allà, és a dir, des del nord, he viscut els principals esdeveniments del segon capítol del cas Gürtel i, com la majoria de la gent que conec, he al·lucinat per una tuberia. I mira per on que, tan sols per aquesta qüestió, he escoltat comentaris dels nostres veïns. I he hagut de prometre, per les llàgrimes de Shiva, que no he rebut cap regal de l'entramat (això sí, una bibliotecària, sense bigot, m'ha regalat un gravat d'Arties i uns dibuixos que reprodueixen [reproduïxen, segons escriuen ara tots els col·laboradors de Saó] fragments d'un text meu traduït a aranés. )
Torne al nord aquesta setmana, concretament a Lleida, La Seu i Andorra. I, com sempre, supose, seré rebut amb la mateixa actitud de respecte que sempre he sentit. I sóc valencià, caram, que això s'ho saben des de fa un grapat d'anys que els visite. Cap problema. Tant de bo que el sentiment fóra compartit per tothom i no estiguera contaminat per les nombroses campanyes interessades i/o manipulades.
Em queda Tetuán i la segona campanya de Barcelona. A la primera ciutat, parlaré en castellà perquè mira per on, que també en sé. I és que nosaltres, la gent de La Ribera, som així de sabuts. A Barcelona, com sempre, parlaré la meua llengua amb la qual m'entenc perfectament amb la resta del territori lingüístic (més de huit milions de persones, que ja en som penya, ja, si volguérem posar-li entrellat.)
Entre una cosa i l'altra, arribarà la fi de maig i podré, també supose, dedicar més temps als vicis ocults de l'escriptura. Ara per ara, vaig d'Herodes a Pilats i a penes tinc temps de jugar amb els meus néus que, dit al pas, són els més graciosos del món.