29 de juny 2010

Cues de pansa

Quan vaig a fer-me el café pel matí, mire rere de mi per si de cas em persegueixen els inspectors d'hisenda, la brigada d'investigació de delictes fiscals o alguna cosa així. Tem que, en un moment de debilitat i sense adonar-me, he defraudat a hisenda, he invertit diners en algun banc de les Illes Caiman o vés a saber què. I és que, com no hi ha cap persona que es faça responsable del Gürtel pense que, potser siga jo el culpable, se m'haja oblidat i tothom espera que recupere la memòria i faça una deposició (que ja són ganes d'emprar esta parauleta en llenguatge legal) inculpatòria. De moment, menge cues de panses tothora. Si hi ha cap novetat, promet per les llàgrimes de Shiva que us faré partíceps dels meus delictes fiscals. Ara per ara, reconec que empre bigot i això ja pot ser un bon començament.
D'altra banda, s'ha posat de moda allò dels llibres socialitzats, que és una manera com una altra de donar arguments als pares per a no comprar llibres als fills. Està bé això d'estalviar en cultura. Supose que el pas següent serà socialitzar els jocs d'ordinador,  les Wii, les teles de l'habitació, les esportives que valen un rovell d'ou i algunes cosetes més que solen emprar els mateixos xiquets als quals volen aplicar la socialització dels llibres. Quan pregunte als polítics (tan sols en conec de tercera divisió i de regional preferent), m'asseguren que la idea no ha partit dels seus ajatollahs. "Segurament, dels altres". I els altres em contesten, més o menys, la mateixa cosa. Açò en porta a creure que, també en aquesta qüestió, he perdut la memòria i sóc jo el culpable d'aquest "atemptat a la cultura". Hauré, doncs, d'afegir més cues de panses a la meua dieta diària.
Ja sé que són pensaments de teuladí. Però, què voleu? Els meus companys de bloc estan missings. Fet i fet, ni tan sols sé si encara respiren o han estat desterrats per col·laboració involuntària en aquests dos atemptats a la intel·ligència de les persones.

18 de maig 2010

Assumptes pendents

Supose que el senyor Fluixà estava esperant la minicrònica de l'eixida de dissabte, dia 15. Diré, de primeres, que es presentà sense corbata, amb sabatilles esportives i disposat a fer una marató a genollons i marxa enrere. N'érem un autobús sencer, encapçalats per les sempre eficients Rosa i Bea i per la saviesa feta persona del nostre guia particular, Joan Borja, a qui vaig conéixer allà pel 2002 a la Universitat d'Alacant, el dia que el Ferran Torrent m'encolomà el discurs dels premis de la crítica de l'IIFV.
I mira que en sap aquest Joan Borja sobre l'Enric Valor, sobre les rondalles i sobre els llocs on ocorren els relats. Un cafís, de debò.
Coneguts i conegudes? Uf, quasi totes i tots. Anna Ballester, Adelina (and family), Joan Andrés Terentí (and family), Anna Ausina, la filla i la germana, Luci i Alfred Aranda (amb una càmera que trau afavorides les persones com jo, ja veus si és miraculosa), l'hereva i el nuvi, Pep Ferrer i la meua xica, la poetessa Maria Dolors, Eugènia i Alba (amb una càmera fotogràfica impressionant), the Rouse family...
Cocentaina, el palau ducal (fins les dotze, que n'hi havia una parella que volia casar-se, que ja és tenir valor), Benillup, Gorga, Penàguila, Alcoi, exactament a la Font Roja.
Al llarg del dia, rondalles, miracles de mare de Déus viatgeres (amb estrelles i sense), botija que era campana, rei en Jaume pel mig, com el dijous, oms (sí, sí, he dit oms) tallats, llavaners misteriosos, jocs amb rondalles...i un fred que tallava l'ànima dalt la serra mentre tractaven de dinar sense cap tipus de recer i a tota pastilla per tal de refugiar-nos dins d'un bar per demanar café o buscar el dimoni dels queixalets per tal que ens permetera escalfar els ossos entre les flames de l'infern. I per a rematar la festa, el nanet del cabell caragolat que em portà a comptar formigues i a perseguir cucs per terra...I no és cap invenció, que el nanet s'entossudí a pessigar formigues amb la intenció de posar-me-les dins les butxaques. Uf! Jo no sé com acabà la basca, però jo duia les cames tremoloses, les orelles congelades i el bescoll fet un allioli... L'edat que no perdona, ja ho sé. Però, tot i això, pagà la pena. El Joan Jordà ens féu passar el calvari d'una manera ben agradable i documentada. A més, viatjava amb amics i, només per això, m'apuntaria a fer rappel fer la cara est del K-12, en calçotets i cantant allò de la Lily Marlen..
Mentre pique tecla a BCN, capbussat dins l'hotel com una mongeta de clausura medite sobre els últims esdeveniments. Particulars i íntims, casundena, que hi ha coses que no es poden contar en aquest bloc ni en cap altre. Això sí. Us diré que he fet un amic nou (deixe-m'ho en conegut) a qui no havia vist en la meua vida. El que són les coses: potser aquesta circumstància em farà recordar el rovell de l'ou d'una retrobada molt especial. Uf! Com diuen els gavatxos empeltats d'anglesos " masié pal body",
Ah! I Millo no vingué a la ruta. És un prototip de capità Aranya! A penes puga tallar aquesta marxa que porte, telefone el Joan A. Terentí i ens presentem en sa casa i que ens convide a esmorzar i a café. Palabrita del niño Jesús. Sí, sí, Giusseppe. Per traïdor.

2 de maig 2010

Abril carregat

No puc deixar d'estar content i satisfet. Allò de la bona sort m'ha procurat un premi important, almenys per a mi, i en un tipus d'activitat literària, l'anomenada literatura d'adults, que havia trepitjat poc. Al cap i a la fi, si Pérez Reverte i Vargas Llosa invaeixen els nostres territoris, la mateixa cosa podren fer nosaltres, no? Però potser les incursions a Vielha i al Marroc han estat les activitats més gratificants. De la primera, realment curta, m'he emportat el record d'unes persones decidides a recuperar una llengua, l'aranés, amb moltíssimes dificultats però, alhora, il·lusionades i fent pinya a la recerca del mateix objectiu. De la segona, la senzillesa i l'estima d'unes personetes que han conegut en viu i en directe com és un escriptor d'un poble de La Ribera. Com sempre, he tractat de contactar amb la gent, amb els mestres i amb els alumnes, des de primària als més grans de la Secundària, per tal de conéixer com els funcionen les coses de cada dia, com veuen el món. Al llarg d'una setmana m'he emportat sorpreses (sempre me n'emporte, és clar) i tot i haver tractat amb la gent marroquina amb millors perspectives econòmiques, he pogut constatar les tremendes dificultats que té  un país potencialment ric amb unes estructures socials arcaiques i sota un règim difícil d'entendre per a qualsevol de nosaltres. Potser les paraules d'Acmet, el taxista de confiança, puguen reflectir el que passa: "No hi ha solució per a nosaltres mentre les nostres lleis depenguen de L'Alcorà com per a vosaltres tampoc no n'hi ha mentre les vostres depenguen dels diners". Paraules encertades, crec. Ah! I, com sempe, he estat publicitant el meu poble que, pel que m'han explicat els professors d'àrab clàssic i de dariya, significa "mercat". Cosa que ja sabia però que m'ha quedat suficientment explicada amb multitud de topònims que envolten Tànger i Tetuan.
Entre Vielha i Tetuan, la fira de València i la presentació del projecte a deu bandes publicat per Tàndem: Contes i poemes que vénen de Mèxic, resultat de la visita durant el 2009 a la fira de Guadalajara, el mes de n'ha anat com el fum de marjal. Ah! El text de Tàndem (publicat també en castellà) conté un excel·lent treball d'il·lustració d'Aitana Carrasco.

23 d’abr. 2010

Un bon riu per navegar

Hui, 23 d’abril, la Locomotora es posa en marxa.

Amb El riu d’Elena, la jove editorial riberenca Andana, inicia una nova col·lecció adreçada als primers lectors.

L’edició, acuradíssima, el text de Marta Insa simpàtic, amb missatge i versemblant i les il·lustracions de Fran Parreño IMPRESSIONANTS (i us promet que no exagere ni una mica).

Un petita joia per regalar als més menuts de casa.

VK

18 d’abr. 2010

Ha mort Manolo

Sembla que allò de les forces del destí, de tant en tant, ens juguen una mala passada. O dues en aquest cas, perquè encara estàvem recuperant-nos del colp de la mort d'Enric Solbes quan s'acomiada de la vida un altre amic i company de la casa, Manolo Ibáñez.
De Manolo podria contar algunes anècdotes i moltes d'elles gracioses.Sempre ha estat una persona de somriure fàcil. Fins i tot, en els moments terribles de la seua malaltia donava la sensació que havia de ser ell qui havia de donar ànims a les persones que l'envoltàvem i coneixíem la gravetat de la seua malaltia.
"Xé, Enric, per què poses eixa cara?", em va dir el primer dia que vam coincidir després de saber-ho. I després, el dia que ens ajuntàrem al dinar d'acomiadament, que ja cal tenir moral i força d'esperit per a organitzar allò, de taula en taula, de somriure en somriure, com si la processó no anara amb ell.
Ja veus, amic Manolo, jo no haguera pogut de cap de les maneres. "A la fi, aniré a Roma, la meua il·lusió", va comentar en petit comité.
Et trobaré a faltar en la propera fira del llibre i segurament, sense adonar-me'n, preguntaré per tu a l'amic comú Pep. Ja veus, Manolo, les persones senzilles i entranyables com tu, sempre es noten a faltar.
No podré acompanyar-te demà. Saps que, de vegades, hem d'estar per compromisos ineludibles fent volantins per tot arreu. De tota manera, sé que em perdonaràs perquè estaré fent allò que també t'agradava: intentar que els xiquets i xiquetes de la nostra terra s'engresquen en allò tan difícil i complicat com és la lectura. Què t'he de contar jo, amic, si tu has estat en contacte amb els llibres tant de temps! Si trobes l'Enric per allà on redolen els plecs de l'aire de la memòria, dona-li records i digues-li que encara em deu un café.

13 d’abr. 2010

Fent volantins

A mitjan campanya volantinera comprove que els socis de bloc continuen rascant-se el melic o vés a saber quina part de la seua anatomia. Els meus informants secrets asseguren que mister Millo està de tournée per Andalusia, exactament per Granada, que l'home ja no sap com gastar-se la pasta. Per la seua part, V.K., després de les seues magnífiques entrades (allò de Crisi), haurà seguit els passos que aconsella fray Luís de León i estarà allunyat del "mundanal ruïdo" (amb dièresi per tal que els versos li vingueren bé.) En resum, que el més pobre dels tres o, almenys, el més currante, ha de fer acte de presència per a contar, ni que siga cinc cèntim, d'allò que ha estat fent i meditant durant aquesta temporadeta.
Sí. He estat a la fira de Bolonya amb un grapat d'amics i amigues de la ploma. I la veritat és que allò és impressionant. Clar que és una fira de negocis i qui escriu té de negociant la mateixa idea que de ballarina de ballet. O siga, ni idea. Tot i això, com que l'objectiu era donar a conéixer què fem i com ho fem per aquestes contrades, la cosa va anar bé. Potser, les editores i editors en sabran molt més sobre els resultats finals. El que va quedar clar és que, per la manera de fer, no som, ni de lluny, els últims de la fila. I això sempre resulta gratificant.
D'altra banda i, per enèsima vegada, he comprovat que, en travessar el riu Sènia, les persones són, pam amunt, pam avall, com la resta de la humanitat. La gent del nord continua tenint les mateixes preocupacions que les del sud i, en general, passa olímpicament dels comentaris que, des de diversos fronts, tracten de demonitzar-los sense cap argumentari de pes.
Des d'allà, és a dir, des del nord, he viscut els principals esdeveniments del segon capítol del cas Gürtel i, com la majoria de la gent que conec, he al·lucinat per una tuberia. I mira per on que, tan sols per aquesta qüestió, he escoltat comentaris dels nostres veïns. I he hagut de prometre, per les llàgrimes de Shiva, que no he rebut cap regal de l'entramat (això sí, una bibliotecària, sense bigot, m'ha regalat un gravat d'Arties i uns dibuixos que reprodueixen [reproduïxen, segons escriuen ara tots els col·laboradors de Saó] fragments d'un text meu traduït a aranés. )
Torne al nord aquesta setmana, concretament a Lleida, La Seu i Andorra. I, com sempre, supose, seré rebut amb la mateixa actitud de respecte que sempre he sentit. I sóc valencià, caram, que això s'ho saben des de fa un grapat d'anys que els visite. Cap problema. Tant de bo que el sentiment fóra compartit per tothom i no estiguera contaminat per les nombroses campanyes interessades i/o manipulades.
Em queda Tetuán i la segona campanya de Barcelona. A la primera ciutat, parlaré en castellà perquè mira per on, que també en sé. I és que nosaltres, la gent de La Ribera, som així de sabuts. A Barcelona, com sempre, parlaré la meua llengua amb la qual m'entenc perfectament amb la resta del territori lingüístic (més de huit milions de persones, que ja en som penya, ja, si volguérem posar-li entrellat.)
Entre una cosa i l'altra, arribarà la fi de maig i podré, també supose, dedicar més temps als vicis ocults de l'escriptura. Ara per ara, vaig d'Herodes a Pilats i a penes tinc temps de jugar amb els meus néus que, dit al pas, són els més graciosos del món.

17 de març 2010

Afirma Tabucchi

Recorde amb especial estima l’Afirma Pereira d’Antonio Tabucchi. No sé com va arribar a les meues mans, fou fa un grapat d’anys, possiblement fóra un regal d’aniversari o de Nadal. Allò que sí que recorde perfectament és que fou una de les primeres novel·les que em vaig llegir “voluntàriament” i, sobretot, una de les primeres obres que de debò em va agradar, tant, que m’imagine que d’una forma quasi inconscient, em va impel·lir a perseverar en la lectura en una edat tan poc favorable a balafiar el temps amb “bajanades”.

Així que mai no he dubtat a atorgar-li a aquest llibre un paper fonamental en el meu posterior desenvolupament lector. Aconseguí que un adolescent descobrira que es podia gaudir amb les pàgines d’un llibre “per a adults” i en la seua pròpia llengua. Que interessant seria que els alumnes de Secundària també ensopegaren tard o prompte amb el seu Afirma Pereira particular.

Des d’aleshores he coincidit amb molta gent a qui també li encantà aquest llibre, per a la major part d’aquests, però, Pereira “sostenía” reiteradament, en el meu cas, per sort, Pereira mai no es cansava “d’afirmar”.

Dilluns passat amb motiu de la publicació d’una nova obra apareixia publicada una interessant entrevista en la qual l’escriptor italià incideix en el paper determinant que la memòria té en l’ésser humà, la resta segons ell mateix afirma, només és aigua.

vk

11 de març 2010

FOTOCENSURA

Trenque l’autoimposada norma d’evitar fer cap tipus de comentari de tema polític (darrerament la situació està per a què et reste la boca encaixada d’un badall) per compartir una sèrie de pensaments que em volten pel cap en relació a la tempesta informativa provocada per les famoses fotos censurades.

El diccionari en l’accepció que possiblement més s’ajusta a la situació que ens ocupa defineix censura com “ Acte de control del contingut dels mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establits d’ordre polític, moral, religiós, etc”. En primer lloc considere aquesta una definició massa condescendent i fins i tot positiva de l’acte que pretén definir. Com si la justificara i la valorara com a convenient. En segon lloc em sorprén que el tres ordres a què fa referència la definició (polític, moral, religiós), són curiosament l’eix temàtic que vertebra la major part de fotografies censurades. Per últim, la definició no explicita quins ens són el límits ni qui els ha d’establir.

L’altre dia parlant un dels fotògrafs que sol participar en aquesta exposició em mostrava el seu enuig ja que m’assegurà que en aquesta mostra fotoperiodística que porta celebrant-se més de deu anys sempre hi hagut censura. Una censura doble, la de l’organisme expositor, i una encara molt pitjor, anterior, protagonitzada pels propis mitjans per als quals treballen els esmentats fotògrafs i que ara denuncien en primera pàgina aquesta atemptat a la llibertat d’expressió. Un poquet demagògic, no us sembla?

Un altre punt a destacar, és que segons pareix molts dirigents encara no han aprés que en l’època de comunicació és molt complicat que un acte com aquest no tinga un ressò mediàtic immediat i que allò que més publicita una obra, una acte, o una exposició com aquesta és la polèmica. Per tant, indubtablement, l’èxit d’aquesta edició i de les posteriors caldrà atribuir-lo a la incompetència del censor. El Muvim no és Canal 9 ni els periodistes estan tots en nòmina de l’administració autonòmica. Per a alguns dirigents polítics, aquesta terra és el seu feu i ells la dominen asseguts des del cantonet superior de la piràmide.

També em resulta paradoxal que un acte tan antidemocràtic, retrògrad i “de poques llums”com aquest es perpetre en un museu anomenat de la Modernitat i la Il·lustració.

Pel que fa a les reaccions polítiques, em sorprén la perfecta sincronia amb què una vegada consumada l’ordre de l’ens superior i divulgava massivament, els dirigents populars s’han encarregat de minimitzar els fets, justificar-los o, fins i tot, d’ anunciar públicament que no comparteixen la mesura. És a dir, de dir que sí, que no i que a la millor, i alhora. Perfecta maniobra de desconcert per deixar l’oposició sense arguments que consisteix a apropiar-se’n de tots i remetre al poble amb tot el cinisme possible missatges contradictoris.

Per últim, i mentre llegia les lloances que la major part de mitjans dedicaven unànimement al ja exdirector del museu, em va paréixer advertir que aquest responsable tenia 68 anys. I ara, i des d’ací interpel·le als meus dos companys de blog: Té el mateix mèrit (jo no hi dubte que el té, al nostre País el verb “dimitir” mai no es conjuga en primera persona) renunciar-hi amb 68 anys, que haver-ho fet si el responsable haguera estat un tipus de trenta o quaranta anys amb tot un futur polític i/o professional per llaurar-s’hi?

VK

7 de març 2010

CRISI (VI i últim)

A l’interior de la cuina.

El cambrer de faç bruna i la cambrera de corbes voluptuoses després que els últims comensals hagen abandonat el bar s’esmeren en la neteja del sòl i en la preparació de les taules per a la tanda de sopars. Només dues jubilades enraonen a la terrassa al compàs pausat que marca l’esfèric moviment de la cullereta de café.

A l’interior de la cuina el cuiner de bata blanca i l’ajudant de bata blanca però sense barret buiden el rentaplats, netegen la taula de fusta, fan inventari, repassen menús i reorganitzen els espais dels frigorífics i del congelador.

De sobte, apareix l’home del vestit elegant i les sabates lluentes. No l’esperen fins la nit, a última hora, amb el bar ja desert i les portes ja tancades. S’estalvia les salutacions, només passa comptes i interroga els treballadors sobre com ha anat la setmana mentre acarona amb la punta de la llengua un consistent gintònic.

Al veure’l entrar tots acudeixen a la taula on ell ja els espera nerviós, mentre juga amb l’escuma de la cervesa que s’ha servit abans de seure.

És clar, pensen els cambrers; és clar, pensen també el cuiner i el seu ajudant, som a finals de juny i haurà de comunicar-nos quina quinzena agafem vacances.

I no, els treballadors amb o sense bata no s’equivoquen. O sí, almenys, pel que fa a la durada del període de descans.

L’home del vestit lluent i les sabates elegants es mostra desassossegat, observa les mirades inquisitives dels seus subordinats sense saber on mirar. No acostuma a suar però un calfred li recorre l’esquena.

Aqueix matí, acuitat per un munt de deutes ha hagut d’escoltar les paraules amables del seu advocat i les paraules del director del banc, qui molt amablement, li ha denegat una nova pròrroga del préstec

Tothom li aconsella desfer-se de totes les baules que el lliguen a aquell negoci. Indubtablement seria l’opció més còmoda, però ell no és així. Mai no ha sigut una persona especialment apta per a l’hostaleria però tampoc creu que siga un d’aqueixos tipus sense escrúpols. Aquesta gent confia en ell o, almenys, confia en el seu projecte i, sens dubte, està disposada a lluitar-hi. Tanmateix tampoc no creu que siga positiu per ningú allargar-ne l’agonia.

Agafa aire, s’empassa la saliva i l’orgull, s’escura la gola i no veient-se amb cor, mastega unes paraules que ningú és capaç de desxifrar abans d’alçar-se i dirigir-se al bany.

Els cambrers i els cuiners encreuen les mirades sense no entendre res mentre intenten reproduir mentalment els mots que, més que escoltar, acaben d’intuir, per intentar captar-ne el sentit. Però és inútil.

Ja a l’interior de la cambra, l’home, ja sense jaqueta, suavitza el nus de la corbata i es descorda l’últim botó de la camisa. A continuació, resignat, observa el rostre que retalla l’espill i mentre es renta la cara amb aigua freda se’n penedeix per actuar, un cop més, com un covard.

VK

1 de març 2010

CRISI (V)

A la taula número dos

L’adolescent d’ulleres de disseny, tatuatge cal·ligràfic en l’avantbraç (Whatever, hi posa) i minúscul piercing en el nas ha enviat fa un moment un missatge. Urgent. Dinem. 14:30. On sempre. No em falles. Ha entrat al bar. I abans de seure en una taula i de dipositar les feixugues bosses que arrossega en un racó, ha saludat amb desgana tres antics professors de secundària que l’observaven amb incredulitat. Mira’ls, tots tres bocabadats, ells que sempre l’havien considerada un cria immadura i fantasiosa; i això que llavors el tatuatge i el piercing encara no havien actualitzat la seua fisonomia corporal.

La jove que no porta ulleres, ni tatuatge, ni piercing, ni cap altre complement que adultere el seu immaculat rostre angelical se n’ha sorprés. El missatge l’ha entés, perfectament. Però ja passen deu minuts de les dues. Anit ja en parlaren, com acostumen a fer diàriament, però de dinar avui no li comentà res. La veritat és que porta algunes setmanes neguitosa. Ningú la coneix tan bé com ella. Però no, avui no pot ser. Precisament avui, un dia que porta assenyalat des de fa alguns mesos. Avui, és, com ha escoltat en algun anunci de ràdio una mica coent, el primer dia de la seua nova vida. Dubta si contestar la proposta de l’adolescent dels ornaments. Té ben clar que no hi acudirà. Finalment enllesteix, a contracor, una excusa gens comprometedora. Ho lamente. Em queda molta feina. Menjaré qualsevol cosa. Et telefone a la nit.

Immediatament torna a l’habitació que, com la resta de la casa, com la seua ànima, es troba desarranjada i acaba de preparar-se la maleta.

Mentre observa el seu avantbraç nu i medita la possibilitat de realitzar-hi una nova inscripció rep la contestació. Llig amb atenció, quasi lletrejant cadascun del mots de què consta el missatge. No entén per què refusa la seua proposta. Mai no ho havia fet abans. Anit ja en parlaren, com acostumen a fer diàriament, però de tenir molt de treball no li comentà res. La veritat és que porta algunes setmanes neguitosa. Ningú la coneix tan bé com ella. Però sí, només pot ser avui. Precisament avui, un dia que porta assenyalat des de fa alguns mesos. Avui, és, com ha escoltat en algun anunci de televisió una mica coent, el primer dia de la seua nova vida. Convençuda ja que no hi cap opció de retrocedir, agafa les bosses, s’acaba d’un glop el refresc que ha demanat fa uns instants, deixa tres euros a la taula i ix a corre-cuita cap a la casa de la jove de la cara dolça.

Pel camí assaja les seues paraules: “Ja no sóc una xiqueta, no puc viure més a casa dels pares, no m’entenen, necessite aire, llibertat i no se m’ocorre un altre lloc on refugiar-me que aquest, ni cap altra companyia que la teua. Pels pares no em preocupe, ho entendran, dóna’ls temps”.

Ja asseguda al vagó, després de col·locar la maleta en el portaequipatges, i mentre veu reflectit en el vidre el seu rostre càndid, medita quines paraules adreçarà a la xica que mai no ha volgut portar lents de contacte: “ Ja no sóc una xiqueta, no puc viure més a en aquesta casa, no em sent bé, necessite aire, llibertat i no se m’ocorre un altre lloc on refugiar-me que fugir ben lluny d’ací. Per tu no em preocupe, els pares en tindran cura, tin paciència, dóna’ls temps”

L’adolescent de samarreta obscura romandrà un parell d’hores asseguda davant el portal de la inquilina solitària, però no gosarà prémer el botó del porter automàtic. A poqueta nit, agafarà les bosses i girarà cua en direcció a sa casa on els pares la rebran amb indissimulada melangia, tot just, en eixe mateix instant, la seua germana agafarà a l’Estació del Nord un tren de rodalies per tornar-hi.

VK

27 de febr. 2010

HOMENATGE A JOSEP LLUÍS BAUSSET


Acció Cultural del País Valencià ret homenatge a Josep Lluís Bausset que, en agost d’enguany complirà cent anys. L’acte tindrà lloc aquest dissabte, 27 de febrer, a la seu d’ACPV a València i està prevista una nombrosa assistència d’amics i de personalitats de diferents àmbits socials, culturals i acadèmics, religiosos i polítics, entre d’altres, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya; Josep Maria Soler, Abat de Montserrat; Francisco Tomàs, rector de la Universitat de València; Eliseu Climent, president d’Acció Cultural del País Valencià, etc. La figura de Bausset és ben coneguda per la seua tasca docent com a professor a diferents instituts valencians, però sobretot per ser un dels fundadors de l’entitat cultural i per ser l’impulsor de nombroses iniciatives en favor de la llengua, la cultura i la identitat del País Valencià. La seua llarga trajectòria ha estat reconeguda en diversos ocasions. Ja en l’any 2000, la Universitat de València li va atorgar el Premi Vicent Ventura, al que seguiria l’atorgat per la Fundació Jaume I en concedir-li el premi Jaume I d’Actuació Cívica, a l’Ajuntament de Barcelona, i d’altres que vindrien en anys successius. I és que Josep Lluís Bausset forma part de la memòria imprescindible del País, junt a noms com Joan Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner o Vicent Andrés Estellés, amb qui compartia accions, conviccions i amistat.

L'HOME DEL CARRER

25 de febr. 2010

CRISI (IV)

A la taula número quatre.

Després de trenta-huit anys al peu del canó cada vegada és més escèptic. Només li resta un curs per acollir-se a la jubilació parcial que provocarà que disminuïsquen notablement les hores que acudirà a l’escola. Considera que ja ho té bé, que ben bé que s’ho ha guanyat després de quasi quatre dècades de dedicació exclusiva. Abans era jove, tenia ideals i, sobretot, energia més que suficient per enfrontar-se a la cinquantena de joves adolescents que omplien les aules de gom a gom. Amb el temps el “Don” que els seus deixebles col·locaven categòricament abans de pronunciar el seu nom, mostra de respecte, de temor o, simplement per pura educació, ha restat fossilitzat, buit de significat, una recialla del passat, que només denota que ja no és aquell mestre que s’ha deixat mitja vida entre aqueixes quatre parets.

Com cada vegada que es reuneix amb els seus companys de tasca i de generació al voltant d’una taula, la conversa tracta inevitablement sobre antigues anècdotes, enyorança de temps pretèrits, alumnes que deixaren la seua empremta i antics educadors que, inadaptats als nous temps, decidiren fer-se a un costat i abandonar la docència una mica abans que la docència els bandejara.

- Per fi ha acabat el curs. Pensava que mai no arribaria aquest dia.

- Cada any es fa més llarg i pesat. Nosaltres tenim menys corretja i ells...

- Abans acabàvem amb la satisfacció de la feina ben feta i un sentiment contradictori, alegria però també pesar, per acomiadar-nos dels nostres alumnes i dels nostres companys.

- Ara en canvi, des de l’u de setembre iniciem un compte enrere que ens impedeix fruir del dia a dia.

- Tic-tac, tic-tac... Comptem els minuts que resten per finalitzar la classe, els dies que falten per acabar la setmana, les setmanes que queden per cloure el curs. L’edifici és el mateix però l’escola ha mutat. Ningú no coneix ben bé quina ha de ser la seua vertadera funció.

- Fem de tot excepte donar classe, ja no es valora l’experiència, ara només se necessiten joves buròcrates experts en recursos multimèdia que siguen capaços de recitar els continguts que les editorials els proporcionen cada vegada més mastegadets. Molta paperassa, molta programació, moltes competències, molts programes de qualitat...

- I s’oblida allò essencial: l’alumnat. Amb uns crios desmotivats, uns pares multiocupats, una societat hedonista i una administració que xiula i mira a una altre costat, certament, tenim les mans nugades.

- Cambrer, per favor, una botella de xampany i tres copes, que un dia és un dia i és bona la companyia.

VK

23 de febr. 2010

CRISI (III)


Al taulell

Recolzat al taulell, llig com cada dia d’esma el diari mentre assaboreix tot agradant-se cada glop de la gerra de cervesa.

El ritual es repeteix: arriba, saluda els cambrers com qui saluda els companys de feina, pren posició en el tros de marbre que ja ha esdevingut una prolongació del seu espai vital, estira el braç per agafar el periòdic i amb una imperceptible indicació reivindica el seu refrigeri.

A la seua vora, enfeinat en el seguiment exhaustiu dels moviments oscil·latoris del pitram de la cambrera, el seu company de tertúlia ofega la seua ansietat en xicotetes dosis de cassalla del terreny.

- Aquestos no es jubilen, no. A mi amb cinquanta-dos anys em foteren fora d’un puntelló al cul. Prejubilació ho anomenaren. Precisament amb eixa edat és quan un té l’experiència, el criteri i les poques aspiracions necessàries per a ser útil a un banc. Ara els bancs són plens de joves inexperts, sense criteri però amb les moltes aspiracions necessàries per a ser-los útils. I mira aquests, els poderosos, els intocables; versions actualitzades, corregides i millorades dels senyors feudals, amb quasi huitanta anys mai no es cansen de guanyar diners, a aquests només els retirarà l’enterramorts. I ni així, perquè encara, com a darrera mostra de professionalitat, seran capaços d’ajornar el seu traspàs negociant unes bones condicions i bona cosa de beneficis amb el manobre funerari.

- En efecte

- Ara que si fa no fa tu d’aquestes històries també te’n saps. Que ací el treballador és la baula més feble de la cadena productiva, la darrera, la prescindible. Sense aquesta, la cadena és més curta, però també continua sencera i, segons diuen, més forta. Provoca que la resta de peces es tensen, es creguen més importants, però sempre, sempre, en restarà una que serà l´última.

- Per descomptat

- Qui t’anava a dir fa cinc anys quan no hi havia millor negoci que el de la rajola que tot acabaria així. A hores d’ara encara hi ha algun bocamolla que en trau pit: ja us ho vam avisar, afirmen, i ocell de mal averany ens anomenàreu. Desvergonyits que no dubten a afirmar que el context és positiu, que aquesta conjuntura global... Quant d’eufemisme, que sofertes són les paraules... Que el sector es reajustarà, es reorganitzarà, es recompondrà... I que no em vinguen altra vegada amb la història de la bombolla...Tall d’envejosos que gaudeixen amb les desgràcies alienes!

- Justament

- I és que, al gos flac, tot són puces

- Sens dubte

- Perquè la temporada d’aquests tampoc no té nom. Amb la millor plantilla de la història i ni lliga, ni copa, ni res de res. Els directius mercadegen amb els sentiments dels aficionats ben segurs de comptar amb una xarxa de protecció que esmorteïsca una possible errada en les seues acrobàcies mercantils. A més, els jugadors no senten els colors i això és fonamental. Ara que si tu i jo cobràrem el que cobren ells faríem el mateix i l’únic color que sentiríem seria el dels bitllets de cinc-cents.

- Evidentment. Disculpa un moment.

- I seguidament l'home de poques paraules, amb un somriure que pretén ser còmplice, demana a la cambrera, abans de reprendre el diàleg, una altra cassalla i un gotet d'aigua.

VK


21 de febr. 2010

Minicrònica d'una plantada

Minicrònica de la plantada (a mitges amb Francesc Vera)

 Hui, a les 10, a Castelló, ens hem empassat un esmorzar que no el salta un cangur amb una perxa. Després, en comitiva, hem marxat al paratge de La Font Amarga a plantar els arbres que dissabte passat no poguérem plantar. Cupons negres? A manta: Emili Piera, Arinyó, Ballester, Vicent Climent, Mariano Casas, Santi Vallés... Es veu que el ferro de la llegona (lligona) o de l'aixada no és massa compatible amb la suavitat de la ploma o el plàstic del teclat. Això sí, Josep Lozano, donant exemple, s'ha presentat amb l'instrumental adient. La resta, almenys, hem posat les ganes per plantar els nostres i el de la quadrilla de desertors.
L'amic Tobies m'ha corregit. "Alma mater, amic, no ànima mater". D'acord, Tobies. Josep A. Fluixà s'ha presentat amb corbata i sabates de mudar. I és que té una vocació de cap de quadrilla que no se l'acaba. Isidre, sense bastó, s'ha tornat a portar com un home. Millo, amb jaqueteta roja i sabatetes de mudar, també, tot i que continua festejant amb Paco Machirant (sí, si, el de Los Pecos). Fet i fet, han plantat els seus arbres i algun més de la gentola que s'ha quedat a casa xafant l'orella. Paco Muñoz ha necessitat l'ajut d'un municipal, però també ha aconseguit l'objectiu. A Voro Vendrell li han donat l'arbre més gran, que ací, com en qualsevol lloc, hi ha classes i classes. Ah! Tenim un fitxatge nou: Toni el de l'Hostal, de primeres una miqueta a la defensiva, tot i que, ben prompte, ha connectat amb el personal: "Jo creia que aquesta tropa era més seriosa".  El Rafa Estrada (quina veu, amigatxo!), ens ha cantat mentre tractàvem de no fer massa el ridícul amb les llegones ( lligones). Un parell de passejos, un glop de La Font Amarga (encara tinc la boca salada) i un acomiadament, besos inclosos, que la tropa, per a aquestes coses, està molt predisposada. L'única dona present, Virgínia Martínez, ha plantat el seu amb tota l'elegància del món. Camí de tornada, amb el cotxe de Vicent Borràs, Enric Ramiro ha confós un grup de ciclistes amb un grup de majorettes de Montpeller. I és que la fam és molt cruel. 
La autèntica crònica, a continuació, és de Francesc Vera, excel·lent fotògraf, amic i, per si en faltara alguna cosa, d'oïda atenta perquè recorda, fins i tot, el nom de la planta endèmica. 
 
Com que dissabte passat va ploure, els participants en la VI Trobada d'escriptors de la Ribera no poguerem plantar els arbres que l'Ajuntament de Castelló de la Ribera ens havia preparat. Avui, però, hem tornat per fer-ho. El lloc escollit ha estat el paratge natural de La Font Amarga on ens hem enterat que creix una planta endèmica en perill d'extinció que només ocupa un quilòmetre quadrat d'extensió en tot el món, el Limonium Mansanetianum. Els pijos dels quads i els tot-terrenys que volen jugar a aventurers, però, envaeixen el paratge i l'estan fent malbé i l'Ajuntament no té mitjans per evitar-ho. La foto ens l'hem fet davant mateix de la font d'aigües sulfuroses.
Francesc Vera

19 de febr. 2010

CRISI (II)

A la taula número cinc.

Una dona de cinquanta anys, cabell ros tintat i llavis cridaners, acolorits amb una tonalitat de vermell força obscura. Segueix de cua d’ull el diàleg que una parella de novençans mantenen en la taula del costat. Els dos joves callen. Abans però, la xica dóna per finalitzada la disputa verbal amb una frase que subratlla amb una entonació adusta que indubtablement impossibilita qualsevol torn de rèplica.

Seguidament ella se sent observada pel xic que una mica desorientat defuig els ulls de la seua parella i recerca llastimosament aixopluc per al seu esguard.

La dona de cinquanta anys, vestit car i bijuteria daurada s’apropa la bossa de mà, escorcolla el seu interior i extrau el seu telèfon mòbil. Prem pausadament un número que recorda de memòria, se l’acosta a l’orella. Deu segons més tard s’escolten les seues primeres paraules.

- Hola. Bon dia carinyet. Com va tot?

- ......................................

- Molt bé. T’ho pots imaginar, contant els dies que ens queden per agafar les vacances.

- ......................................

- No ho hem decidit encara. Ja saps, ell amb els seus negocis, jo amb les meues ocupacions i les criatures que ja comencen a planificar l’estiu pel seu compte.

- ......................................

- Però jo estic tranquil·la, nosaltres també farem alguna escapadeta. Algun creuer, algun viatge al Carib o alguna capital europea, algun balneari... Ja saps que els diners no són cap problema.

- ......................................

No cal reproduir la resta de la conversa ja que manca de qualsevol interés. La dona de cinquanta anys, sabates blanques de tacó i portafolis de cuir negre no parla amb ningú. Simula, com cada migdia quan seu sola a la mateixa taula del mateix bar, la mateixa conversa.

Ni està casada, ni té fills, ni aviat agafarà vacances.

Tanmateix sovint necessita imaginar que no és així. Però quan clou el seu monòleg i prem el botó vermell, sent novament que, com el distingit portafolis que descansa en una cadira, el seu present és buit i el seu futur ben negre.

VK

17 de febr. 2010

CRISI (I)

A la taula número tres.

- Bon dia parella. Desitgen prendre el menú del dia o prefereixen algun plat de la carta?

- Volem el menú.

- D’acord. De primer plat tenim amanida de pasta, de pollastre o valenciana, gaspatxo andalús, còctel de marisc o entremesos. I avui divendres, de segon, aletes de pollastre marinades o fideuà

- Doncs. Dos gaspatxos, aletes i fideuà.

- Molt bé. I per beure?

- Dues cerveses ben fredes.

Tot seguit el cambrer retorna cap al taulell per fer la comanda.

- I a tu? Et sembla bé el que acabe de demanar per dinar?

- I per què hauria de semblar-me malament?

- Doncs, perquè no has dit ni pruna des de fa una estona. He sigut jo qui t’ha proposat de venir ací a dinar, qui acaba de demanar i qui intenta iniciar una conversa.

- Relaxa’t, no entenc per què et poses així.

- Possiblement perquè no m’agrada que ens convertim en una d’eixes avorrides parelles que s’entaulen per compartir viandes i silencis, com si no tinguérem res a dir-nos o, pitjor encara, com si ja ens ho haguérem contat tot.

- D’acord. Entesos. I, segons el teu assenyat criteri, quin seria un bon tema per mantenir un diàleg productiu: el canvi climàtic, les noves tecnologies o les últimes tendències en decoració d’interiors?

- Posats a triar, algun de més simple: tu i jo.

- Sens dubte, un bon títol per a una cançó d’amor.

- No m’agrada el teu sarcasme.

- Tal vegada perquè és meu.

- Què?

- Que, potser, realment qui no t’agrade sóc jo.

- No fiques en la meua boca paraules que jo no he dit. Deixe-m’ho córrer, no paga la pena...

- Has vist com sovint és millor restar callats quan les paraules no milloren el silenci.

- Sí, tens raó, clarament és culpa meua. Fins ara només m’he dedicat a subtitular els teus gestos, les teues mirades, els teus silencis... a imaginar-me una pel·lícula que manca d’argument i de sentit.

- No sigues innocent, el cine és ficció.

- Probablement, com la nostra relació.


VK

13 de febr. 2010

5é encontre d'escriptors


Encontre d’escriptors (crònica d’urgència)
Hui ens hem trobat a Castelló. Fred i pluja. O, a l’inrevés, que tant se’n dóna. L’organització, perfecta. Tobies s’ho ha currat, de debò, amb l’ajut inestimable, com sempre, de Josep Lozano. Algun dia caldrà fer-li algun homenatge o alguna cosa així perquè, des del primer encontre, ha estat l’ànima mater (amb tots els respectes per la mater) d’aquestes trobades.
Algú ens ha alfarrassat: una trentena llarga. El que vol que dir que cada vegada en som més i no dic més trempats per allò de la modèstia. Cupons negres? Potser a Àlan i a Joan Carles que, pel que han assegurat els enllaços, s’han quedat a casa amb un refredat de cavall.
Abans del café, recepció oficial a l’Ajuntament. Paraules de l’alcalde i del regidor de cultura. Curtes i encertades. Hem escrit alguna coseta al llibre d'or de la ciutat i, tot seguit, visita a la biblioteca per a signar llibres. Entre una cosa i l’altra, el café a la vena amb Voro Vendrell, Tobies, Paco Machirant (no, no, jo no prenc res), Millo i Isidre (que encara que semble mentida ha estat moderat i fet un home.)
Tot seguit, visita al col·legi de les mongetes (no em pregunteu l’orde que no me’n recorde.) Construït a primeries de segle (1902), neoclàssic, interessant i, pel que ens ha explicat el xic que ha fet de guia, fruit de la donació d’un matrimoni carregat de pasta. Una mongeta ha seguit el parlament explicatiu, potser per assegurar-se que les paraules del guia eren les correctes. Pel que ha contat, hi ha un capítol una miqueta obscur amb morts inclosos. Argument per a una novel·la.
Amb un cotxe de la policia al davant i un altre al darrere de la comitiva (amb les llumetes enceses), fem marxa en direcció als dos motors que hi ha al terme. Monumentals, tot i que, durant l’explicació del primer el grup representat de l’eix Sueca-Cullera amb el recolzament d’un espontani d’Alzira no han parat de munyir la vaca tot i les advertències de les persones serioses i responsables del grup. Es veu que la humitat afecta les neurones de mala manera.
            Protegits pels cotxes de la policia, cap al poliesportiu municipal. Objectiu: una monumental paella de faves i carxofes. Realment bona. El vi, marca El Coyote, arrapagoles i cabut com la mare que el va fer. Encara que hi havia llimonada per a barrejar-lo. En un rotgle, Fluixà, Vicent Borràs, Emili Piera, Arinyó i el menda. Un poc més a la dreta, a tots els efectes, Henry Ramiro, Isidre, Jeremies, Simbor, Vera i un xicot que ha caigut en la xarxa d’Isidre durant una estona. Exacte! Millo se n’ha anat a l’exili voluntari amb Paco Machirant, Santi Vallés i Urbà Lozano (els dos primers i pel que m’han contat per a tocar-se les cuixetes, però algun dia contaré l’autèntica raó.) També Paco Muñoz se n’ha anat amb les dones per tal que li serviren la paella dels primers, que en aquesta quadrilla qui no corre, vola.
            Les converses? No totes publicables, però gracioses i interessants, que Arinyó per a aquestes coses (i si damunt li donem corda), presta barbaritats i té molt a contar. Vicent Climent em pregunta per l’altre Vicent Climent. Li dic que no ha vingut perquè..., la veritat és que no ho sé, perquè convidat estava. Emili i jo apuntem la possibilitat de demanar un altre tipus de vi, però el xicot que fa de cambrer no està per la feina. Així que tornem a la cervesa i avant va el carro.  
            Parlament? De primeres, Josep Lozano, que fa el referit de publicacions i apunta la possibilitat de fer un encontre especial a Benimodo per commemorar el naixement d’Estellés. Serà el 4 de setembre i actuaran bàsicament els poetes. Paco Muñoz ens informa sobre la productora pm produccions i la possibilitat de trobar material discogràfic a un preu més assequible. Henry Ramiro, que al llarg del viatge d’anada no ha badat boca, es reserva per al parlament i ens explica amb tots els ets i els uts, el projecte patrocinat per les mancomunitat sobre les rutes de la comarca. Fluixà ens explica l’origen del seu llibre de poemes i ens regala un exemplar. El regidor de cultura remata els parlaments i ens convoca per a dissabte que ve a plantar un arbre, cadascun amb el nostre nom, a un parc que s’anomenarà Parc dels Escriptors de la Mediterrània. O siga, que dissabte que ve, a les 10 a esmorzar a Castelló i, tot seguit, a plantar l’arbre. No cal aixada, Isidre, que els forats ja estaran fets, supose. I la convocatòria anual per a 2011. Serà a Algemesí, o siga, al millor poble del món. O siga, al meu poble. Camí de tornada (com durant l’anada) els companys de viatge (Vicent Borràs, Henry Ramiro, Josep Ballester i Josep A. Fluixà) em maregen de mala manera i acabe tornant per la Pobla en comptes d’agafar l’autovia.
            En resum, un encontre perfectament organitzat, amb tot el recolzament institucional (fins i tot ens han pagat el dinar i ens han regalat un bon grapat de  llibres i un disc!). Això sí, fred i aigua a punta pala.
Ara el problema el tenim els algemesinecs perquè arribar al nivell de Castelló va a resultar molt complicat per no dir impossible.

9 de febr. 2010

CRISI I LECTURA

Una crisi que perdura és la del baix índex lector que es dóna al País Valencià. Des de fa temps, les xifres situen els valencians/valencianes als últims llocs. I hui mateix, dimarts 9 de febrer, les notícies aparegudes en tots els diaris vénen a confirmar-ho. L’anàlisi i el desglose que en fan no deixen marge a l’especulació: llegim poc, molt poc, en qualsevol llengua, català/valencià (sic), castellà, anglès… Dins de l’estat espanyol, som dels que menys agafen un llibre, estem per davall de la mitjana i, per tant suspenem col•lectivament. Enguany notem a faltar la veu triomfant de la consellera de Cultura repetint les declaracions optimistes de l’any passat. No hi ha diners per a campanyes de promoció/animació a la lectura? Sabem què en pensen els ciutadans quan els polítics valencians parlen de manca de diners per a cultura, mentre ja no hi caben més “grandes eventos” al calendari. No en direm més.


Clar que, per altra banda, també hi ha les nombroses iniciatives que certes organitzacions proposen per aquells que troben en la lectura un espai de gaudi, reflexió o d’enriquiment cultural. Entre aquestes, cal citar la del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia. Per quarta vegada consecutiva, el Bloc enceta l’any amb la programació del llibres que els socis, després d’una elecció consensuada, podran llegir si ho desitgen. Són en total quatre títols: Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts, de Toni Cucarella; Pell de pruna, de Joan Olivares; La mel i la fel, de Carme Miquel i Sense títol, de Andrea Camilleri. Aquestes lectures, repartides al llarg de l’any compten amb una sessió de comentaris a la que assisteix l’autor (Pamuk, Camilleri, i d’altres autors no solen assistir per raons òbvies). Però sí que han pogut acudir, entre d’altres, autors com Lozano, Baixauli, Alonso, Torrent, Arinyó, etc. 
Botella mig plena o mig buida? Optimistes o pessimistes. Cadascú tindrà la seua visió del tema, però, encara com! la promoció i afició  la lectura existeix i, en massa casos, és aliena a la voluntat política de les instàncies corresponents.

L'HOME DEL CARRER



4 de febr. 2010

El poder d'una bona novel·la

Tot aprofitant que aquesta setmana el seu autor, Don Winslow, es troba a Barcelona per participar en el certament literari BCNegra aprofite per recomanar-vos “El poder del perro” (Mondadori). Estic aquests dies rematant la seua lectura i us promet que paga la pena. Una de les novel•les més interessants i absorbents amb què he ensopegat darrerament.

(Si cliqueu ací podeu llegir un article força interessant publicat al suplement Babelia sobre aquesta obra).

Precisament dimarts passat en una entrevista digital una de les preguntes que li realitzaren a aquest autor nord-americà fou si considerava que la literatura està obligada a implicar-se en les terribles conseqüències de la mundialització del terrorisme i la delinqüència en general.
El novel•lista inicià la seua resposta tot afirmant que “ Crec que els escriptors tenen la responsabilitat d’escriure bé”. Quasi res.

No sé, però aquesta contestació, que personalment em sembla ben encertada, l’he connectada amb altres opinions sobre altres disciplines i àrees artístiques que he llegides últimament.

Un crític de cinema molt conegut cada cop que li pregunten pel cinema espanyol, repeteix una i altra vegada que l’epígraf és erroni, ja que considera que no hi ha cine espanyol, anglés o francés, sinó que només cal distingir entre el cinema bo i el dolent, independentment de la seua adscripció geogràfica.

O la dels escriptors que reneguen de les etiquetes de literatura infantil i juvenil (només cal atorgar-los una funció taxonòmica) perquè creuen que sovint aquestes denominacions oculten la falsa percepció que són obres de segona divisió B ja que molta gent dóna per fet que en l’elaboració d’aquestes obres es produeix una minva en l’exigència o en la qualitat dels textos i un excés de permissivitat ja que s’hi pot arribar a pensar que un xiquet, o un adolescent, no ha desenvolupat encara la seua vessant més crítica.

Però també l’he relacionada amb el fet que actualment els dos grups de música que més escolte actualment (un barceloní, l’altre mallorquí), ho fan en la nostra llengua i, malgrat això, les seues lletres estan exemptes de qualsevol referència políticosocial. Potser en una obra cal distingir allò que té de substancial i allò que té de circumstancial.

VK