Cues de pansa

Quan vaig a fer-me el café pel matí, mire rere de mi per si de cas em persegueixen els inspectors d'hisenda, la brigada d'investigació de delictes fiscals o alguna cosa així. Tem que, en un moment de debilitat i sense adonar-me, he defraudat a hisenda, he invertit diners en algun banc de les Illes Caiman o vés a saber què. I és que, com no hi ha cap persona que es faça responsable del Gürtel pense que, potser siga jo el culpable, se m'haja oblidat i tothom espera que recupere la memòria i faça una deposició (que ja són ganes d'emprar esta parauleta en llenguatge legal) inculpatòria. De moment, menge cues de panses tothora. Si hi ha cap novetat, promet per les llàgrimes de Shiva que us faré partíceps dels meus delictes fiscals. Ara per ara, reconec que empre bigot i això ja pot ser un bon començament.
D'altra banda, s'ha posat de moda allò dels llibres socialitzats, que és una manera com una altra de donar arguments als pares per a no comprar llibres als fills. Està bé això d'estalviar en cultura. Supose que el pas següent serà socialitzar els jocs d'ordinador,  les Wii, les teles de l'habitació, les esportives que valen un rovell d'ou i algunes cosetes més que solen emprar els mateixos xiquets als quals volen aplicar la socialització dels llibres. Quan pregunte als polítics (tan sols en conec de tercera divisió i de regional preferent), m'asseguren que la idea no ha partit dels seus ajatollahs. "Segurament, dels altres". I els altres em contesten, més o menys, la mateixa cosa. Açò en porta a creure que, també en aquesta qüestió, he perdut la memòria i sóc jo el culpable d'aquest "atemptat a la cultura". Hauré, doncs, d'afegir més cues de panses a la meua dieta diària.
Ja sé que són pensaments de teuladí. Però, què voleu? Els meus companys de bloc estan missings. Fet i fet, ni tan sols sé si encara respiren o han estat desterrats per col·laboració involuntària en aquests dos atemptats a la intel·ligència de les persones.

Assumptes pendents

Supose que el senyor Fluixà estava esperant la minicrònica de l'eixida de dissabte, dia 15. Diré, de primeres, que es presentà sense corbata, amb sabatilles esportives i disposat a fer una marató a genollons i marxa enrere. N'érem un autobús sencer, encapçalats per les sempre eficients Rosa i Bea i per la saviesa feta persona del nostre guia particular, Joan Borja, a qui vaig conéixer allà pel 2002 a la Universitat d'Alacant, el dia que el Ferran Torrent m'encolomà el discurs dels premis de la crítica de l'IIFV.
I mira que en sap aquest Joan Borja sobre l'Enric Valor, sobre les rondalles i sobre els llocs on ocorren els relats. Un cafís, de debò.
Coneguts i conegudes? Uf, quasi totes i tots. Anna Ballester, Adelina (and family), Joan Andrés Terentí (and family), Anna Ausina, la filla i la germana, Luci i Alfred Aranda (amb una càmera que trau afavorides les persones com jo, ja veus si és miraculosa), l'hereva i el nuvi, Pep Ferrer i la meua xica, la poetessa Maria Dolors, Eugènia i Alba (amb una càmera fotogràfica impressionant), the Rouse family...
Cocentaina, el palau ducal (fins les dotze, que n'hi havia una parella que volia casar-se, que ja és tenir valor), Benillup, Gorga, Penàguila, Alcoi, exactament a la Font Roja.
Al llarg del dia, rondalles, miracles de mare de Déus viatgeres (amb estrelles i sense), botija que era campana, rei en Jaume pel mig, com el dijous, oms (sí, sí, he dit oms) tallats, llavaners misteriosos, jocs amb rondalles...i un fred que tallava l'ànima dalt la serra mentre tractaven de dinar sense cap tipus de recer i a tota pastilla per tal de refugiar-nos dins d'un bar per demanar café o buscar el dimoni dels queixalets per tal que ens permetera escalfar els ossos entre les flames de l'infern. I per a rematar la festa, el nanet del cabell caragolat que em portà a comptar formigues i a perseguir cucs per terra...I no és cap invenció, que el nanet s'entossudí a pessigar formigues amb la intenció de posar-me-les dins les butxaques. Uf! Jo no sé com acabà la basca, però jo duia les cames tremoloses, les orelles congelades i el bescoll fet un allioli... L'edat que no perdona, ja ho sé. Però, tot i això, pagà la pena. El Joan Jordà ens féu passar el calvari d'una manera ben agradable i documentada. A més, viatjava amb amics i, només per això, m'apuntaria a fer rappel fer la cara est del K-12, en calçotets i cantant allò de la Lily Marlen..
Mentre pique tecla a BCN, capbussat dins l'hotel com una mongeta de clausura medite sobre els últims esdeveniments. Particulars i íntims, casundena, que hi ha coses que no es poden contar en aquest bloc ni en cap altre. Això sí. Us diré que he fet un amic nou (deixe-m'ho en conegut) a qui no havia vist en la meua vida. El que són les coses: potser aquesta circumstància em farà recordar el rovell de l'ou d'una retrobada molt especial. Uf! Com diuen els gavatxos empeltats d'anglesos " masié pal body",
Ah! I Millo no vingué a la ruta. És un prototip de capità Aranya! A penes puga tallar aquesta marxa que porte, telefone el Joan A. Terentí i ens presentem en sa casa i que ens convide a esmorzar i a café. Palabrita del niño Jesús. Sí, sí, Giusseppe. Per traïdor.

Abril carregat

No puc deixar d'estar content i satisfet. Allò de la bona sort m'ha procurat un premi important, almenys per a mi, i en un tipus d'activitat literària, l'anomenada literatura d'adults, que havia trepitjat poc. Al cap i a la fi, si Pérez Reverte i Vargas Llosa invaeixen els nostres territoris, la mateixa cosa podren fer nosaltres, no? Però potser les incursions a Vielha i al Marroc han estat les activitats més gratificants. De la primera, realment curta, m'he emportat el record d'unes persones decidides a recuperar una llengua, l'aranés, amb moltíssimes dificultats però, alhora, il·lusionades i fent pinya a la recerca del mateix objectiu. De la segona, la senzillesa i l'estima d'unes personetes que han conegut en viu i en directe com és un escriptor d'un poble de La Ribera. Com sempre, he tractat de contactar amb la gent, amb els mestres i amb els alumnes, des de primària als més grans de la Secundària, per tal de conéixer com els funcionen les coses de cada dia, com veuen el món. Al llarg d'una setmana m'he emportat sorpreses (sempre me n'emporte, és clar) i tot i haver tractat amb la gent marroquina amb millors perspectives econòmiques, he pogut constatar les tremendes dificultats que té  un país potencialment ric amb unes estructures socials arcaiques i sota un règim difícil d'entendre per a qualsevol de nosaltres. Potser les paraules d'Acmet, el taxista de confiança, puguen reflectir el que passa: "No hi ha solució per a nosaltres mentre les nostres lleis depenguen de L'Alcorà com per a vosaltres tampoc no n'hi ha mentre les vostres depenguen dels diners". Paraules encertades, crec. Ah! I, com sempe, he estat publicitant el meu poble que, pel que m'han explicat els professors d'àrab clàssic i de dariya, significa "mercat". Cosa que ja sabia però que m'ha quedat suficientment explicada amb multitud de topònims que envolten Tànger i Tetuan.
Entre Vielha i Tetuan, la fira de València i la presentació del projecte a deu bandes publicat per Tàndem: Contes i poemes que vénen de Mèxic, resultat de la visita durant el 2009 a la fira de Guadalajara, el mes de n'ha anat com el fum de marjal. Ah! El text de Tàndem (publicat també en castellà) conté un excel·lent treball d'il·lustració d'Aitana Carrasco.

Ha mort Manolo

Sembla que allò de les forces del destí, de tant en tant, ens juguen una mala passada. O dues en aquest cas, perquè encara estàvem recuperant-nos del colp de la mort d'Enric Solbes quan s'acomiada de la vida un altre amic i company de la casa, Manolo Ibáñez.
De Manolo podria contar algunes anècdotes i moltes d'elles gracioses.Sempre ha estat una persona de somriure fàcil. Fins i tot, en els moments terribles de la seua malaltia donava la sensació que havia de ser ell qui havia de donar ànims a les persones que l'envoltàvem i coneixíem la gravetat de la seua malaltia.
"Xé, Enric, per què poses eixa cara?", em va dir el primer dia que vam coincidir després de saber-ho. I després, el dia que ens ajuntàrem al dinar d'acomiadament, que ja cal tenir moral i força d'esperit per a organitzar allò, de taula en taula, de somriure en somriure, com si la processó no anara amb ell.
Ja veus, amic Manolo, jo no haguera pogut de cap de les maneres. "A la fi, aniré a Roma, la meua il·lusió", va comentar en petit comité.
Et trobaré a faltar en la propera fira del llibre i segurament, sense adonar-me'n, preguntaré per tu a l'amic comú Pep. Ja veus, Manolo, les persones senzilles i entranyables com tu, sempre es noten a faltar.
No podré acompanyar-te demà. Saps que, de vegades, hem d'estar per compromisos ineludibles fent volantins per tot arreu. De tota manera, sé que em perdonaràs perquè estaré fent allò que també t'agradava: intentar que els xiquets i xiquetes de la nostra terra s'engresquen en allò tan difícil i complicat com és la lectura. Què t'he de contar jo, amic, si tu has estat en contacte amb els llibres tant de temps! Si trobes l'Enric per allà on redolen els plecs de l'aire de la memòria, dona-li records i digues-li que encara em deu un café.

Fent volantins

A mitjan campanya volantinera comprove que els socis de bloc continuen rascant-se el melic o vés a saber quina part de la seua anatomia. Els meus informants secrets asseguren que mister Millo està de tournée per Andalusia, exactament per Granada, que l'home ja no sap com gastar-se la pasta. Per la seua part, V.K., després de les seues magnífiques entrades (allò de Crisi), haurà seguit els passos que aconsella fray Luís de León i estarà allunyat del "mundanal ruïdo" (amb dièresi per tal que els versos li vingueren bé.) En resum, que el més pobre dels tres o, almenys, el més currante, ha de fer acte de presència per a contar, ni que siga cinc cèntim, d'allò que ha estat fent i meditant durant aquesta temporadeta.
Sí. He estat a la fira de Bolonya amb un grapat d'amics i amigues de la ploma. I la veritat és que allò és impressionant. Clar que és una fira de negocis i qui escriu té de negociant la mateixa idea que de ballarina de ballet. O siga, ni idea. Tot i això, com que l'objectiu era donar a conéixer què fem i com ho fem per aquestes contrades, la cosa va anar bé. Potser, les editores i editors en sabran molt més sobre els resultats finals. El que va quedar clar és que, per la manera de fer, no som, ni de lluny, els últims de la fila. I això sempre resulta gratificant.
D'altra banda i, per enèsima vegada, he comprovat que, en travessar el riu Sènia, les persones són, pam amunt, pam avall, com la resta de la humanitat. La gent del nord continua tenint les mateixes preocupacions que les del sud i, en general, passa olímpicament dels comentaris que, des de diversos fronts, tracten de demonitzar-los sense cap argumentari de pes.
Des d'allà, és a dir, des del nord, he viscut els principals esdeveniments del segon capítol del cas Gürtel i, com la majoria de la gent que conec, he al·lucinat per una tuberia. I mira per on que, tan sols per aquesta qüestió, he escoltat comentaris dels nostres veïns. I he hagut de prometre, per les llàgrimes de Shiva, que no he rebut cap regal de l'entramat (això sí, una bibliotecària, sense bigot, m'ha regalat un gravat d'Arties i uns dibuixos que reprodueixen [reproduïxen, segons escriuen ara tots els col·laboradors de Saó] fragments d'un text meu traduït a aranés. )
Torne al nord aquesta setmana, concretament a Lleida, La Seu i Andorra. I, com sempre, supose, seré rebut amb la mateixa actitud de respecte que sempre he sentit. I sóc valencià, caram, que això s'ho saben des de fa un grapat d'anys que els visite. Cap problema. Tant de bo que el sentiment fóra compartit per tothom i no estiguera contaminat per les nombroses campanyes interessades i/o manipulades.
Em queda Tetuán i la segona campanya de Barcelona. A la primera ciutat, parlaré en castellà perquè mira per on, que també en sé. I és que nosaltres, la gent de La Ribera, som així de sabuts. A Barcelona, com sempre, parlaré la meua llengua amb la qual m'entenc perfectament amb la resta del territori lingüístic (més de huit milions de persones, que ja en som penya, ja, si volguérem posar-li entrellat.)
Entre una cosa i l'altra, arribarà la fi de maig i podré, també supose, dedicar més temps als vicis ocults de l'escriptura. Ara per ara, vaig d'Herodes a Pilats i a penes tinc temps de jugar amb els meus néus que, dit al pas, són els més graciosos del món.

Afirma Tabucchi

Recorde amb especial estima l’Afirma Pereira d’Antonio Tabucchi. No sé com va arribar a les meues mans, fou fa un grapat d’anys, possiblement fóra un regal d’aniversari o de Nadal. Allò que sí que recorde perfectament és que fou una de les primeres novel·les que em vaig llegir “voluntàriament” i, sobretot, una de les primeres obres que de debò em va agradar, tant, que m’imagine que d’una forma quasi inconscient, em va impel·lir a perseverar en la lectura en una edat tan poc favorable a balafiar el temps amb “bajanades”.

Així que mai no he dubtat a atorgar-li a aquest llibre un paper fonamental en el meu posterior desenvolupament lector. Aconseguí que un adolescent descobrira que es podia gaudir amb les pàgines d’un llibre “per a adults” i en la seua pròpia llengua. Que interessant seria que els alumnes de Secundària també ensopegaren tard o prompte amb el seu Afirma Pereira particular.

Des d’aleshores he coincidit amb molta gent a qui també li encantà aquest llibre, per a la major part d’aquests, però, Pereira “sostenía” reiteradament, en el meu cas, per sort, Pereira mai no es cansava “d’afirmar”.

Dilluns passat amb motiu de la publicació d’una nova obra apareixia publicada una interessant entrevista en la qual l’escriptor italià incideix en el paper determinant que la memòria té en l’ésser humà, la resta segons ell mateix afirma, només és aigua.

vk

FOTOCENSURA

Trenque l’autoimposada norma d’evitar fer cap tipus de comentari de tema polític (darrerament la situació està per a què et reste la boca encaixada d’un badall) per compartir una sèrie de pensaments que em volten pel cap en relació a la tempesta informativa provocada per les famoses fotos censurades.

El diccionari en l’accepció que possiblement més s’ajusta a la situació que ens ocupa defineix censura com “ Acte de control del contingut dels mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establits d’ordre polític, moral, religiós, etc”. En primer lloc considere aquesta una definició massa condescendent i fins i tot positiva de l’acte que pretén definir. Com si la justificara i la valorara com a convenient. En segon lloc em sorprén que el tres ordres a què fa referència la definició (polític, moral, religiós), són curiosament l’eix temàtic que vertebra la major part de fotografies censurades. Per últim, la definició no explicita quins ens són el límits ni qui els ha d’establir.

L’altre dia parlant un dels fotògrafs que sol participar en aquesta exposició em mostrava el seu enuig ja que m’assegurà que en aquesta mostra fotoperiodística que porta celebrant-se més de deu anys sempre hi hagut censura. Una censura doble, la de l’organisme expositor, i una encara molt pitjor, anterior, protagonitzada pels propis mitjans per als quals treballen els esmentats fotògrafs i que ara denuncien en primera pàgina aquesta atemptat a la llibertat d’expressió. Un poquet demagògic, no us sembla?

Un altre punt a destacar, és que segons pareix molts dirigents encara no han aprés que en l’època de comunicació és molt complicat que un acte com aquest no tinga un ressò mediàtic immediat i que allò que més publicita una obra, una acte, o una exposició com aquesta és la polèmica. Per tant, indubtablement, l’èxit d’aquesta edició i de les posteriors caldrà atribuir-lo a la incompetència del censor. El Muvim no és Canal 9 ni els periodistes estan tots en nòmina de l’administració autonòmica. Per a alguns dirigents polítics, aquesta terra és el seu feu i ells la dominen asseguts des del cantonet superior de la piràmide.

També em resulta paradoxal que un acte tan antidemocràtic, retrògrad i “de poques llums”com aquest es perpetre en un museu anomenat de la Modernitat i la Il·lustració.

Pel que fa a les reaccions polítiques, em sorprén la perfecta sincronia amb què una vegada consumada l’ordre de l’ens superior i divulgava massivament, els dirigents populars s’han encarregat de minimitzar els fets, justificar-los o, fins i tot, d’ anunciar públicament que no comparteixen la mesura. És a dir, de dir que sí, que no i que a la millor, i alhora. Perfecta maniobra de desconcert per deixar l’oposició sense arguments que consisteix a apropiar-se’n de tots i remetre al poble amb tot el cinisme possible missatges contradictoris.

Per últim, i mentre llegia les lloances que la major part de mitjans dedicaven unànimement al ja exdirector del museu, em va paréixer advertir que aquest responsable tenia 68 anys. I ara, i des d’ací interpel·le als meus dos companys de blog: Té el mateix mèrit (jo no hi dubte que el té, al nostre País el verb “dimitir” mai no es conjuga en primera persona) renunciar-hi amb 68 anys, que haver-ho fet si el responsable haguera estat un tipus de trenta o quaranta anys amb tot un futur polític i/o professional per llaurar-s’hi?

VK