Les tres ben tocades

Cues de pansa

2010-06-29T02:58:00.001+02:00

Quan vaig a fer-me el café pel matí, mire rere de mi per si de cas em persegueixen els inspectors d'hisenda, la brigada d'investigació de delictes fiscals o alguna cosa així. Tem que, en un moment de debilitat i sense adonar-me, he defraudat a hisenda, he invertit diners en algun banc de les Illes Caiman o vés a saber què. I és que, com no hi ha cap persona que es faça responsable del Gürtel pense que, potser siga jo el culpable, se m'haja oblidat i tothom espera que recupere la memòria i faça una deposició (que ja són ganes d'emprar esta parauleta en llenguatge legal) inculpatòria. De moment, menge cues de panses tothora. Si hi ha cap novetat, promet per les llàgrimes de Shiva que us faré partíceps dels meus delictes fiscals. Ara per ara, reconec que empre bigot i això ja pot ser un bon començament.
D'altra banda, s'ha posat de moda allò dels llibres socialitzats, que és una manera com una altra de donar arguments als pares per a no comprar llibres als fills. Està bé això d'estalviar en cultura. Supose que el pas següent serà socialitzar els jocs d'ordinador, les Wii, les teles de l'habitació, les esportives que valen un rovell d'ou i algunes cosetes més que solen emprar els mateixos xiquets als quals volen aplicar la socialització dels llibres. Quan pregunte als polítics (tan sols en conec de tercera divisió i de regional preferent), m'asseguren que la idea no ha partit dels seus ajatollahs. "Segurament, dels altres". I els altres em contesten, més o menys, la mateixa cosa. Açò en porta a creure que, també en aquesta qüestió, he perdut la memòria i sóc jo el culpable d'aquest "atemptat a la cultura". Hauré, doncs, d'afegir més cues de panses a la meua dieta diària.
Ja sé que són pensaments de teuladí. Però, què voleu? Els meus companys de bloc estan missings. Fet i fet, ni tan sols sé si encara respiren o han estat desterrats per col·laboració involuntària en aquests dos atemptats a la intel·ligència de les persones.

Assumptes pendents

2010-05-18T01:09:00.003+02:00

Supose que el senyor Fluixà estava esperant la minicrònica de l'eixida de dissabte, dia 15. Diré, de primeres, que es presentà sense corbata, amb sabatilles esportives i disposat a fer una marató a genollons i marxa enrere. N'érem un autobús sencer, encapçalats per les sempre eficients Rosa i Bea i per la saviesa feta persona del nostre guia particular, Joan Borja, a qui vaig conéixer allà pel 2002 a la Universitat d'Alacant, el dia que el Ferran Torrent m'encolomà el discurs dels premis de la crítica de l'IIFV.
I mira que en sap aquest Joan Borja sobre l'Enric Valor, sobre les rondalles i sobre els llocs on ocorren els relats. Un cafís, de debò.
Coneguts i conegudes? Uf, quasi totes i tots. Anna Ballester, Adelina (and family), Joan Andrés Terentí (and family), Anna Ausina, la filla i la germana, Luci i Alfred Aranda (amb una càmera que trau afavorides les persones com jo, ja veus si és miraculosa), l'hereva i el nuvi, Pep Ferrer i la meua xica, la poetessa Maria Dolors, Eugènia i Alba (amb una càmera fotogràfica impressionant), the Rouse family...
Cocentaina, el palau ducal (fins les dotze, que n'hi havia una parella que volia casar-se, que ja és tenir valor), Benillup, Gorga, Penàguila, Alcoi, exactament a la Font Roja.
Al llarg del dia, rondalles, miracles de mare de Déus viatgeres (amb estrelles i sense), botija que era campana, rei en Jaume pel mig, com el dijous, oms (sí, sí, he dit oms) tallats, llavaners misteriosos, jocs amb rondalles...i un fred que tallava l'ànima dalt la serra mentre tractaven de dinar sense cap tipus de recer i a tota pastilla per tal de refugiar-nos dins d'un bar per demanar café o buscar el dimoni dels queixalets per tal que ens permetera escalfar els ossos entre les flames de l'infern. I per a rematar la festa, el nanet del cabell caragolat que em portà a comptar formigues i a perseguir cucs per terra...I no és cap invenció, que el nanet s'entossudí a pessigar formigues amb la intenció de posar-me-les dins les butxaques. Uf! Jo no sé com acabà la basca, però jo duia les cames tremoloses, les orelles congelades i el bescoll fet un allioli... L'edat que no perdona, ja ho sé. Però, tot i això, pagà la pena. El Joan Jordà ens féu passar el calvari d'una manera ben agradable i documentada. A més, viatjava amb amics i, només per això, m'apuntaria a fer rappel fer la cara est del K-12, en calçotets i cantant allò de la Lily Marlen..
Mentre pique tecla a BCN, capbussat dins l'hotel com una mongeta de clausura medite sobre els últims esdeveniments. Particulars i íntims, casundena, que hi ha coses que no es poden contar en aquest bloc ni en cap altre. Això sí. Us diré que he fet un amic nou (deixe-m'ho en conegut) a qui no havia vist en la meua vida. El que són les coses: potser aquesta circumstància em farà recordar el rovell de l'ou d'una retrobada molt especial. Uf! Com diuen els gavatxos empeltats d'anglesos " masié pal body",
Ah! I Millo no vingué a la ruta. És un prototip de capità Aranya! A penes puga tallar aquesta marxa que porte, telefone el Joan A. Terentí i ens presentem en sa casa i que ens convide a esmorzar i a café. Palabrita del niño Jesús. Sí, sí, Giusseppe. Per traïdor.

Abril carregat

2010-05-02T03:22:00.005+02:00

No puc deixar d'estar content i satisfet. Allò de la bona sort m'ha procurat un premi important, almenys per a mi, i en un tipus d'activitat literària, l'anomenada literatura d'adults, que havia trepitjat poc. Al cap i a la fi, si Pérez Reverte i Vargas Llosa invaeixen els nostres territoris, la mateixa cosa podren fer nosaltres, no? Però potser les incursions a Vielha i al Marroc han estat les activitats més gratificants. De la primera, realment curta, m'he emportat el record d'unes persones decidides a recuperar una llengua, l'aranés, amb moltíssimes dificultats però, alhora, il·lusionades i fent pinya a la recerca del mateix objectiu. De la segona, la senzillesa i l'estima d'unes personetes que han conegut en viu i en directe com és un escriptor d'un poble de La Ribera. Com sempre, he tractat de contactar amb la gent, amb els mestres i amb els alumnes, des de primària als més grans de la Secundària, per tal de conéixer com els funcionen les coses de cada dia, com veuen el món. Al llarg d'una setmana m'he emportat sorpreses (sempre me n'emporte, és clar) i tot i haver tractat amb la gent marroquina amb millors perspectives econòmiques, he pogut constatar les tremendes dificultats que té un país potencialment ric amb unes estructures socials arcaiques i sota un règim difícil d'entendre per a qualsevol de nosaltres. Potser les paraules d'Acmet, el taxista de confiança, puguen reflectir el que passa: "No hi ha solució per a nosaltres mentre les nostres lleis depenguen de L'Alcorà com per a vosaltres tampoc no n'hi ha mentre les vostres depenguen dels diners". Paraules encertades, crec. Ah! I, com sempe, he estat publicitant el meu poble que, pel que m'han explicat els professors d'àrab clàssic i de dariya, significa "mercat". Cosa que ja sabia però que m'ha quedat suficientment explicada amb multitud de topònims que envolten Tànger i Tetuan.
Entre Vielha i Tetuan, la fira de València i la presentació del projecte a deu bandes publicat per Tàndem: Contes i poemes que vénen de Mèxic, resultat de la visita durant el 2009 a la fira de Guadalajara, el mes de n'ha anat com el fum de marjal. Ah! El text de Tàndem (publicat també en castellà) conté un excel·lent treball d'il·lustració d'Aitana Carrasco.

Un bon riu per navegar

2010-04-23T19:26:00.004+02:00

Hui, 23 d’abril, la Locomotora es posa en marxa.

Amb El riu d’Elena, la jove editorial riberenca Andana, inicia una nova col·lecció adreçada als primers lectors.

L’edició, acuradíssima, el text de Marta Insa simpàtic, amb missatge i versemblant i les il·lustracions de Fran Parreño IMPRESSIONANTS (i us promet que no exagere ni una mica).

Un petita joia per regalar als més menuts de casa.

Ha mort Manolo

2010-04-18T22:24:00.004+02:00

Sembla que allò de les forces del destí, de tant en tant, ens juguen una mala passada. O dues en aquest cas, perquè encara estàvem recuperant-nos del colp de la mort d'Enric Solbes quan s'acomiada de la vida un altre amic i company de la casa, Manolo Ibáñez.
De Manolo podria contar algunes anècdotes i moltes d'elles gracioses.Sempre ha estat una persona de somriure fàcil. Fins i tot, en els moments terribles de la seua malaltia donava la sensació que havia de ser ell qui havia de donar ànims a les persones que l'envoltàvem i coneixíem la gravetat de la seua malaltia.
"Xé, Enric, per què poses eixa cara?", em va dir el primer dia que vam coincidir després de saber-ho. I després, el dia que ens ajuntàrem al dinar d'acomiadament, que ja cal tenir moral i força d'esperit per a organitzar allò, de taula en taula, de somriure en somriure, com si la processó no anara amb ell.
Ja veus, amic Manolo, jo no haguera pogut de cap de les maneres. "A la fi, aniré a Roma, la meua il·lusió", va comentar en petit comité.
Et trobaré a faltar en la propera fira del llibre i segurament, sense adonar-me'n, preguntaré per tu a l'amic comú Pep. Ja veus, Manolo, les persones senzilles i entranyables com tu, sempre es noten a faltar.
No podré acompanyar-te demà. Saps que, de vegades, hem d'estar per compromisos ineludibles fent volantins per tot arreu. De tota manera, sé que em perdonaràs perquè estaré fent allò que també t'agradava: intentar que els xiquets i xiquetes de la nostra terra s'engresquen en allò tan difícil i complicat com és la lectura. Què t'he de contar jo, amic, si tu has estat en contacte amb els llibres tant de temps! Si trobes l'Enric per allà on redolen els plecs de l'aire de la memòria, dona-li records i digues-li que encara em deu un café.

Fent volantins

2010-04-13T00:53:00.001+02:00

A mitjan campanya volantinera comprove que els socis de bloc continuen rascant-se el melic o vés a saber quina part de la seua anatomia. Els meus informants secrets asseguren que mister Millo està de tournée per Andalusia, exactament per Granada, que l'home ja no sap com gastar-se la pasta. Per la seua part, V.K., després de les seues magnífiques entrades (allò de Crisi), haurà seguit els passos que aconsella fray Luís de León i estarà allunyat del "mundanal ruïdo" (amb dièresi per tal que els versos li vingueren bé.) En resum, que el més pobre dels tres o, almenys, el més currante, ha de fer acte de presència per a contar, ni que siga cinc cèntim, d'allò que ha estat fent i meditant durant aquesta temporadeta.
Sí. He estat a la fira de Bolonya amb un grapat d'amics i amigues de la ploma. I la veritat és que allò és impressionant. Clar que és una fira de negocis i qui escriu té de negociant la mateixa idea que de ballarina de ballet. O siga, ni idea. Tot i això, com que l'objectiu era donar a conéixer què fem i com ho fem per aquestes contrades, la cosa va anar bé. Potser, les editores i editors en sabran molt més sobre els resultats finals. El que va quedar clar és que, per la manera de fer, no som, ni de lluny, els últims de la fila. I això sempre resulta gratificant.
D'altra banda i, per enèsima vegada, he comprovat que, en travessar el riu Sènia, les persones són, pam amunt, pam avall, com la resta de la humanitat. La gent del nord continua tenint les mateixes preocupacions que les del sud i, en general, passa olímpicament dels comentaris que, des de diversos fronts, tracten de demonitzar-los sense cap argumentari de pes.
Des d'allà, és a dir, des del nord, he viscut els principals esdeveniments del segon capítol del cas Gürtel i, com la majoria de la gent que conec, he al·lucinat per una tuberia. I mira per on que, tan sols per aquesta qüestió, he escoltat comentaris dels nostres veïns. I he hagut de prometre, per les llàgrimes de Shiva, que no he rebut cap regal de l'entramat (això sí, una bibliotecària, sense bigot, m'ha regalat un gravat d'Arties i uns dibuixos que reprodueixen [reproduïxen, segons escriuen ara tots els col·laboradors de Saó] fragments d'un text meu traduït a aranés. )
Torne al nord aquesta setmana, concretament a Lleida, La Seu i Andorra. I, com sempre, supose, seré rebut amb la mateixa actitud de respecte que sempre he sentit. I sóc valencià, caram, que això s'ho saben des de fa un grapat d'anys que els visite. Cap problema. Tant de bo que el sentiment fóra compartit per tothom i no estiguera contaminat per les nombroses campanyes interessades i/o manipulades.
Em queda Tetuán i la segona campanya de Barcelona. A la primera ciutat, parlaré en castellà perquè mira per on, que també en sé. I és que nosaltres, la gent de La Ribera, som així de sabuts. A Barcelona, com sempre, parlaré la meua llengua amb la qual m'entenc perfectament amb la resta del territori lingüístic (més de huit milions de persones, que ja en som penya, ja, si volguérem posar-li entrellat.)
Entre una cosa i l'altra, arribarà la fi de maig i podré, també supose, dedicar més temps als vicis ocults de l'escriptura. Ara per ara, vaig d'Herodes a Pilats i a penes tinc temps de jugar amb els meus néus que, dit al pas, són els més graciosos del món.

Afirma Tabucchi

2010-03-17T18:58:00.002+01:00

Recorde amb especial estima l’Afirma Pereira d’Antonio Tabucchi. No sé com va arribar a les meues mans, fou fa un grapat d’anys, possiblement fóra un regal d’aniversari o de Nadal. Allò que sí que recorde perfectament és que fou una de les primeres novel·les que em vaig llegir “voluntàriament” i, sobretot, una de les primeres obres que de debò em va agradar, tant, que m’imagine que d’una forma quasi inconscient, em va impel·lir a perseverar en la lectura en una edat tan poc favorable a balafiar el temps amb “bajanades”.

Així que mai no he dubtat a atorgar-li a aquest llibre un paper fonamental en el meu posterior desenvolupament lector. Aconseguí que un adolescent descobrira que es podia gaudir amb les pàgines d’un llibre “per a adults” i en la seua pròpia llengua. Que interessant seria que els alumnes de Secundària també ensopegaren tard o prompte amb el seu Afirma Pereira particular.

Des d’aleshores he coincidit amb molta gent a qui també li encantà aquest llibre, per a la major part d’aquests, però, Pereira “sostenía” reiteradament, en el meu cas, per sort, Pereira mai no es cansava “d’afirmar”.

Dilluns passat amb motiu de la publicació d’una nova obra apareixia publicada una interessant entrevista en la qual l’escriptor italià incideix en el paper determinant que la memòria té en l’ésser humà, la resta segons ell mateix afirma, només és aigua.

FOTOCENSURA

2010-03-11T20:33:00.001+01:00

Trenque l’autoimposada norma d’evitar fer cap tipus de comentari de tema polític (darrerament la situació està per a què et reste la boca encaixada d’un badall) per compartir una sèrie de pensaments que em volten pel cap en relació a la tempesta informativa provocada per les famoses fotos censurades.

El diccionari en l’accepció que possiblement més s’ajusta a la situació que ens ocupa defineix censura com “ Acte de control del contingut dels mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establits d’ordre polític, moral, religiós, etc”. En primer lloc considere aquesta una definició massa condescendent i fins i tot positiva de l’acte que pretén definir. Com si la justificara i la valorara com a convenient. En segon lloc em sorprén que el tres ordres a què fa referència la definició (polític, moral, religiós), són curiosament l’eix temàtic que vertebra la major part de fotografies censurades. Per últim, la definició no explicita quins ens són el límits ni qui els ha d’establir.

L’altre dia parlant un dels fotògrafs que sol participar en aquesta exposició em mostrava el seu enuig ja que m’assegurà que en aquesta mostra fotoperiodística que porta celebrant-se més de deu anys sempre hi hagut censura. Una censura doble, la de l’organisme expositor, i una encara molt pitjor, anterior, protagonitzada pels propis mitjans per als quals treballen els esmentats fotògrafs i que ara denuncien en primera pàgina aquesta atemptat a la llibertat d’expressió. Un poquet demagògic, no us sembla?

Un altre punt a destacar, és que segons pareix molts dirigents encara no han aprés que en l’època de comunicació és molt complicat que un acte com aquest no tinga un ressò mediàtic immediat i que allò que més publicita una obra, una acte, o una exposició com aquesta és la polèmica. Per tant, indubtablement, l’èxit d’aquesta edició i de les posteriors caldrà atribuir-lo a la incompetència del censor. El Muvim no és Canal 9 ni els periodistes estan tots en nòmina de l’administració autonòmica. Per a alguns dirigents polítics, aquesta terra és el seu feu i ells la dominen asseguts des del cantonet superior de la piràmide.

També em resulta paradoxal que un acte tan antidemocràtic, retrògrad i “de poques llums”com aquest es perpetre en un museu anomenat de la Modernitat i la Il·lustració.

Pel que fa a les reaccions polítiques, em sorprén la perfecta sincronia amb què una vegada consumada l’ordre de l’ens superior i divulgava massivament, els dirigents populars s’han encarregat de minimitzar els fets, justificar-los o, fins i tot, d’ anunciar públicament que no comparteixen la mesura. És a dir, de dir que sí, que no i que a la millor, i alhora. Perfecta maniobra de desconcert per deixar l’oposició sense arguments que consisteix a apropiar-se’n de tots i remetre al poble amb tot el cinisme possible missatges contradictoris.

Per últim, i mentre llegia les lloances que la major part de mitjans dedicaven unànimement al ja exdirector del museu, em va paréixer advertir que aquest responsable tenia 68 anys. I ara, i des d’ací interpel·le als meus dos companys de blog: Té el mateix mèrit (jo no hi dubte que el té, al nostre País el verb “dimitir” mai no es conjuga en primera persona) renunciar-hi amb 68 anys, que haver-ho fet si el responsable haguera estat un tipus de trenta o quaranta anys amb tot un futur polític i/o professional per llaurar-s’hi?

CRISI (VI i últim)

2010-03-07T19:49:00.002+01:00

A l’interior de la cuina.

El cambrer de faç bruna i la cambrera de corbes voluptuoses després que els últims comensals hagen abandonat el bar s’esmeren en la neteja del sòl i en la preparació de les taules per a la tanda de sopars. Només dues jubilades enraonen a la terrassa al compàs pausat que marca l’esfèric moviment de la cullereta de café.

A l’interior de la cuina el cuiner de bata blanca i l’ajudant de bata blanca però sense barret buiden el rentaplats, netegen la taula de fusta, fan inventari, repassen menús i reorganitzen els espais dels frigorífics i del congelador.

De sobte, apareix l’home del vestit elegant i les sabates lluentes. No l’esperen fins la nit, a última hora, amb el bar ja desert i les portes ja tancades. S’estalvia les salutacions, només passa comptes i interroga els treballadors sobre com ha anat la setmana mentre acarona amb la punta de la llengua un consistent gintònic.

Al veure’l entrar tots acudeixen a la taula on ell ja els espera nerviós, mentre juga amb l’escuma de la cervesa que s’ha servit abans de seure.

És clar, pensen els cambrers; és clar, pensen també el cuiner i el seu ajudant, som a finals de juny i haurà de comunicar-nos quina quinzena agafem vacances.

I no, els treballadors amb o sense bata no s’equivoquen. O sí, almenys, pel que fa a la durada del període de descans.

L’home del vestit lluent i les sabates elegants es mostra desassossegat, observa les mirades inquisitives dels seus subordinats sense saber on mirar. No acostuma a suar però un calfred li recorre l’esquena.

Aqueix matí, acuitat per un munt de deutes ha hagut d’escoltar les paraules amables del seu advocat i les paraules del director del banc, qui molt amablement, li ha denegat una nova pròrroga del préstec

Tothom li aconsella desfer-se de totes les baules que el lliguen a aquell negoci. Indubtablement seria l’opció més còmoda, però ell no és així. Mai no ha sigut una persona especialment apta per a l’hostaleria però tampoc creu que siga un d’aqueixos tipus sense escrúpols. Aquesta gent confia en ell o, almenys, confia en el seu projecte i, sens dubte, està disposada a lluitar-hi. Tanmateix tampoc no creu que siga positiu per ningú allargar-ne l’agonia.

Agafa aire, s’empassa la saliva i l’orgull, s’escura la gola i no veient-se amb cor, mastega unes paraules que ningú és capaç de desxifrar abans d’alçar-se i dirigir-se al bany.

Els cambrers i els cuiners encreuen les mirades sense no entendre res mentre intenten reproduir mentalment els mots que, més que escoltar, acaben d’intuir, per intentar captar-ne el sentit. Però és inútil.

Ja a l’interior de la cambra, l’home, ja sense jaqueta, suavitza el nus de la corbata i es descorda l’últim botó de la camisa. A continuació, resignat, observa el rostre que retalla l’espill i mentre es renta la cara amb aigua freda se’n penedeix per actuar, un cop més, com un covard.

CRISI (V)

2010-03-01T20:33:00.002+01:00

A la taula número dos

L’adolescent d’ulleres de disseny, tatuatge cal·ligràfic en l’avantbraç (Whatever, hi posa) i minúscul piercing en el nas ha enviat fa un moment un missatge. Urgent. Dinem. 14:30. On sempre. No em falles. Ha entrat al bar. I abans de seure en una taula i de dipositar les feixugues bosses que arrossega en un racó, ha saludat amb desgana tres antics professors de secundària que l’observaven amb incredulitat. Mira’ls, tots tres bocabadats, ells que sempre l’havien considerada un cria immadura i fantasiosa; i això que llavors el tatuatge i el piercing encara no havien actualitzat la seua fisonomia corporal.

La jove que no porta ulleres, ni tatuatge, ni piercing, ni cap altre complement que adultere el seu immaculat rostre angelical se n’ha sorprés. El missatge l’ha entés, perfectament. Però ja passen deu minuts de les dues. Anit ja en parlaren, com acostumen a fer diàriament, però de dinar avui no li comentà res. La veritat és que porta algunes setmanes neguitosa. Ningú la coneix tan bé com ella. Però no, avui no pot ser. Precisament avui, un dia que porta assenyalat des de fa alguns mesos. Avui, és, com ha escoltat en algun anunci de ràdio una mica coent, el primer dia de la seua nova vida. Dubta si contestar la proposta de l’adolescent dels ornaments. Té ben clar que no hi acudirà. Finalment enllesteix, a contracor, una excusa gens comprometedora. Ho lamente. Em queda molta feina. Menjaré qualsevol cosa. Et telefone a la nit.

Immediatament torna a l’habitació que, com la resta de la casa, com la seua ànima, es troba desarranjada i acaba de preparar-se la maleta.

Mentre observa el seu avantbraç nu i medita la possibilitat de realitzar-hi una nova inscripció rep la contestació. Llig amb atenció, quasi lletrejant cadascun del mots de què consta el missatge. No entén per què refusa la seua proposta. Mai no ho havia fet abans. Anit ja en parlaren, com acostumen a fer diàriament, però de tenir molt de treball no li comentà res. La veritat és que porta algunes setmanes neguitosa. Ningú la coneix tan bé com ella. Però sí, només pot ser avui. Precisament avui, un dia que porta assenyalat des de fa alguns mesos. Avui, és, com ha escoltat en algun anunci de televisió una mica coent, el primer dia de la seua nova vida. Convençuda ja que no hi cap opció de retrocedir, agafa les bosses, s’acaba d’un glop el refresc que ha demanat fa uns instants, deixa tres euros a la taula i ix a corre-cuita cap a la casa de la jove de la cara dolça.

Pel camí assaja les seues paraules: “Ja no sóc una xiqueta, no puc viure més a casa dels pares, no m’entenen, necessite aire, llibertat i no se m’ocorre un altre lloc on refugiar-me que aquest, ni cap altra companyia que la teua. Pels pares no em preocupe, ho entendran, dóna’ls temps”.

Ja asseguda al vagó, després de col·locar la maleta en el portaequipatges, i mentre veu reflectit en el vidre el seu rostre càndid, medita quines paraules adreçarà a la xica que mai no ha volgut portar lents de contacte: “ Ja no sóc una xiqueta, no puc viure més a en aquesta casa, no em sent bé, necessite aire, llibertat i no se m’ocorre un altre lloc on refugiar-me que fugir ben lluny d’ací. Per tu no em preocupe, els pares en tindran cura, tin paciència, dóna’ls temps”

L’adolescent de samarreta obscura romandrà un parell d’hores asseguda davant el portal de la inquilina solitària, però no gosarà prémer el botó del porter automàtic. A poqueta nit, agafarà les bosses i girarà cua en direcció a sa casa on els pares la rebran amb indissimulada melangia, tot just, en eixe mateix instant, la seua germana agafarà a l’Estació del Nord un tren de rodalies per tornar-hi.

HOMENATGE A JOSEP LLUÍS BAUSSET

2010-02-27T00:52:00.000+01:00

Acció Cultural del País Valencià ret homenatge a Josep Lluís Bausset que, en agost d’enguany complirà cent anys. L’acte tindrà lloc aquest dissabte, 27 de febrer, a la seu d’ACPV a València i està prevista una nombrosa assistència d’amics i de personalitats de diferents àmbits socials, culturals i acadèmics, religiosos i polítics, entre d’altres, Jordi Pujol, expresident de la Generalitat de Catalunya; Josep Maria Soler, Abat de Montserrat; Francisco Tomàs, rector de la Universitat de València; Eliseu Climent, president d’Acció Cultural del País Valencià, etc. La figura de Bausset és ben coneguda per la seua tasca docent com a professor a diferents instituts valencians, però sobretot per ser un dels fundadors de l’entitat cultural i per ser l’impulsor de nombroses iniciatives en favor de la llengua, la cultura i la identitat del País Valencià. La seua llarga trajectòria ha estat reconeguda en diversos ocasions. Ja en l’any 2000, la Universitat de València li va atorgar el Premi Vicent Ventura, al que seguiria l’atorgat per la Fundació Jaume I en concedir-li el premi Jaume I d’Actuació Cívica, a l’Ajuntament de Barcelona, i d’altres que vindrien en anys successius. I és que Josep Lluís Bausset forma part de la memòria imprescindible del País, junt a noms com Joan Fuster, Enric Valor, Sanchis Guarner o Vicent Andrés Estellés, amb qui compartia accions, conviccions i amistat.

L'HOME DEL CARRER

CRISI (IV)

2010-02-25T16:05:00.003+01:00

A la taula número quatre.

Després de trenta-huit anys al peu del canó cada vegada és més escèptic. Només li resta un curs per acollir-se a la jubilació parcial que provocarà que disminuïsquen notablement les hores que acudirà a l’escola. Considera que ja ho té bé, que ben bé que s’ho ha guanyat després de quasi quatre dècades de dedicació exclusiva. Abans era jove, tenia ideals i, sobretot, energia més que suficient per enfrontar-se a la cinquantena de joves adolescents que omplien les aules de gom a gom. Amb el temps el “Don” que els seus deixebles col·locaven categòricament abans de pronunciar el seu nom, mostra de respecte, de temor o, simplement per pura educació, ha restat fossilitzat, buit de significat, una recialla del passat, que només denota que ja no és aquell mestre que s’ha deixat mitja vida entre aqueixes quatre parets.

Com cada vegada que es reuneix amb els seus companys de tasca i de generació al voltant d’una taula, la conversa tracta inevitablement sobre antigues anècdotes, enyorança de temps pretèrits, alumnes que deixaren la seua empremta i antics educadors que, inadaptats als nous temps, decidiren fer-se a un costat i abandonar la docència una mica abans que la docència els bandejara.

- Per fi ha acabat el curs. Pensava que mai no arribaria aquest dia.

- Cada any es fa més llarg i pesat. Nosaltres tenim menys corretja i ells...

- Abans acabàvem amb la satisfacció de la feina ben feta i un sentiment contradictori, alegria però també pesar, per acomiadar-nos dels nostres alumnes i dels nostres companys.

- Ara en canvi, des de l’u de setembre iniciem un compte enrere que ens impedeix fruir del dia a dia.

- Tic-tac, tic-tac... Comptem els minuts que resten per finalitzar la classe, els dies que falten per acabar la setmana, les setmanes que queden per cloure el curs. L’edifici és el mateix però l’escola ha mutat. Ningú no coneix ben bé quina ha de ser la seua vertadera funció.

- Fem de tot excepte donar classe, ja no es valora l’experiència, ara només se necessiten joves buròcrates experts en recursos multimèdia que siguen capaços de recitar els continguts que les editorials els proporcionen cada vegada més mastegadets. Molta paperassa, molta programació, moltes competències, molts programes de qualitat...

- I s’oblida allò essencial: l’alumnat. Amb uns crios desmotivats, uns pares multiocupats, una societat hedonista i una administració que xiula i mira a una altre costat, certament, tenim les mans nugades.

- Cambrer, per favor, una botella de xampany i tres copes, que un dia és un dia i és bona la companyia.

CRISI (III)

2010-02-23T13:13:00.005+01:00

Al taulell

Recolzat al taulell, llig com cada dia d’esma el diari mentre assaboreix tot agradant-se cada glop de la gerra de cervesa.

El ritual es repeteix: arriba, saluda els cambrers com qui saluda els companys de feina, pren posició en el tros de marbre que ja ha esdevingut una prolongació del seu espai vital, estira el braç per agafar el periòdic i amb una imperceptible indicació reivindica el seu refrigeri.

A la seua vora, enfeinat en el seguiment exhaustiu dels moviments oscil·latoris del pitram de la cambrera, el seu company de tertúlia ofega la seua ansietat en xicotetes dosis de cassalla del terreny.

- Aquestos no es jubilen, no. A mi amb cinquanta-dos anys em foteren fora d’un puntelló al cul. Prejubilació ho anomenaren. Precisament amb eixa edat és quan un té l’experiència, el criteri i les poques aspiracions necessàries per a ser útil a un banc. Ara els bancs són plens de joves inexperts, sense criteri però amb les moltes aspiracions necessàries per a ser-los útils. I mira aquests, els poderosos, els intocables; versions actualitzades, corregides i millorades dels senyors feudals, amb quasi huitanta anys mai no es cansen de guanyar diners, a aquests només els retirarà l’enterramorts. I ni així, perquè encara, com a darrera mostra de professionalitat, seran capaços d’ajornar el seu traspàs negociant unes bones condicions i bona cosa de beneficis amb el manobre funerari.

- En efecte

- Ara que si fa no fa tu d’aquestes històries també te’n saps. Que ací el treballador és la baula més feble de la cadena productiva, la darrera, la prescindible. Sense aquesta, la cadena és més curta, però també continua sencera i, segons diuen, més forta. Provoca que la resta de peces es tensen, es creguen més importants, però sempre, sempre, en restarà una que serà l´última.

- Per descomptat

- Qui t’anava a dir fa cinc anys quan no hi havia millor negoci que el de la rajola que tot acabaria així. A hores d’ara encara hi ha algun bocamolla que en trau pit: ja us ho vam avisar, afirmen, i ocell de mal averany ens anomenàreu. Desvergonyits que no dubten a afirmar que el context és positiu, que aquesta conjuntura global... Quant d’eufemisme, que sofertes són les paraules... Que el sector es reajustarà, es reorganitzarà, es recompondrà... I que no em vinguen altra vegada amb la història de la bombolla...Tall d’envejosos que gaudeixen amb les desgràcies alienes!

- Justament

- I és que, al gos flac, tot són puces

- Sens dubte

- Perquè la temporada d’aquests tampoc no té nom. Amb la millor plantilla de la història i ni lliga, ni copa, ni res de res. Els directius mercadegen amb els sentiments dels aficionats ben segurs de comptar amb una xarxa de protecció que esmorteïsca una possible errada en les seues acrobàcies mercantils. A més, els jugadors no senten els colors i això és fonamental. Ara que si tu i jo cobràrem el que cobren ells faríem el mateix i l’únic color que sentiríem seria el dels bitllets de cinc-cents.

- Evidentment. Disculpa un moment.

- I seguidament l'home de poques paraules, amb un somriure que pretén ser còmplice, demana a la cambrera, abans de reprendre el diàleg, una altra cassalla i un gotet d'aigua.

Minicrònica d'una plantada

2010-02-21T00:06:00.001+01:00

Minicrònica de la plantada (a mitges amb Francesc Vera)

Hui, a les 10, a Castelló, ens hem empassat un esmorzar que no el salta un cangur amb una perxa. Després, en comitiva, hem marxat al paratge de La Font Amarga a plantar els arbres que dissabte passat no poguérem plantar. Cupons negres? A manta: Emili Piera, Arinyó, Ballester, Vicent Climent, Mariano Casas, Santi Vallés... Es veu que el ferro de la llegona (lligona) o de l'aixada no és massa compatible amb la suavitat de la ploma o el plàstic del teclat. Això sí, Josep Lozano, donant exemple, s'ha presentat amb l'instrumental adient. La resta, almenys, hem posat les ganes per plantar els nostres i el de la quadrilla de desertors.
L'amic Tobies m'ha corregit. "Alma mater, amic, no ànima mater". D'acord, Tobies. Josep A. Fluixà s'ha presentat amb corbata i sabates de mudar. I és que té una vocació de cap de quadrilla que no se l'acaba. Isidre, sense bastó, s'ha tornat a portar com un home. Millo, amb jaqueteta roja i sabatetes de mudar, també, tot i que continua festejant amb Paco Machirant (sí, si, el de Los Pecos). Fet i fet, han plantat els seus arbres i algun més de la gentola que s'ha quedat a casa xafant l'orella. Paco Muñoz ha necessitat l'ajut d'un municipal, però també ha aconseguit l'objectiu. A Voro Vendrell li han donat l'arbre més gran, que ací, com en qualsevol lloc, hi ha classes i classes. Ah! Tenim un fitxatge nou: Toni el de l'Hostal, de primeres una miqueta a la defensiva, tot i que, ben prompte, ha connectat amb el personal: "Jo creia que aquesta tropa era més seriosa". El Rafa Estrada (quina veu, amigatxo!), ens ha cantat mentre tractàvem de no fer massa el ridícul amb les llegones ( lligones). Un parell de passejos, un glop de La Font Amarga (encara tinc la boca salada) i un acomiadament, besos inclosos, que la tropa, per a aquestes coses, està molt predisposada. L'única dona present, Virgínia Martínez, ha plantat el seu amb tota l'elegància del món. Camí de tornada, amb el cotxe de Vicent Borràs, Enric Ramiro ha confós un grup de ciclistes amb un grup de majorettes de Montpeller. I és que la fam és molt cruel.
La autèntica crònica, a continuació, és de Francesc Vera, excel·lent fotògraf, amic i, per si en faltara alguna cosa, d'oïda atenta perquè recorda, fins i tot, el nom de la planta endèmica.

Com que dissabte passat va ploure, els participants en la VI Trobada d'escriptors de la Ribera no poguerem plantar els arbres que l'Ajuntament de Castelló de la Ribera ens havia preparat. Avui, però, hem tornat per fer-ho. El lloc escollit ha estat el paratge natural de La Font Amarga on ens hem enterat que creix una planta endèmica en perill d'extinció que només ocupa un quilòmetre quadrat d'extensió en tot el món, el Limonium Mansanetianum. Els pijos dels quads i els tot-terrenys que volen jugar a aventurers, però, envaeixen el paratge i l'estan fent malbé i l'Ajuntament no té mitjans per evitar-ho. La foto ens l'hem fet davant mateix de la font d'aigües sulfuroses.

Francesc Vera

CRISI (II)

2010-02-19T17:55:00.002+01:00

A la taula número cinc.

Una dona de cinquanta anys, cabell ros tintat i llavis cridaners, acolorits amb una tonalitat de vermell força obscura. Segueix de cua d’ull el diàleg que una parella de novençans mantenen en la taula del costat. Els dos joves callen. Abans però, la xica dóna per finalitzada la disputa verbal amb una frase que subratlla amb una entonació adusta que indubtablement impossibilita qualsevol torn de rèplica.

Seguidament ella se sent observada pel xic que una mica desorientat defuig els ulls de la seua parella i recerca llastimosament aixopluc per al seu esguard.

La dona de cinquanta anys, vestit car i bijuteria daurada s’apropa la bossa de mà, escorcolla el seu interior i extrau el seu telèfon mòbil. Prem pausadament un número que recorda de memòria, se l’acosta a l’orella. Deu segons més tard s’escolten les seues primeres paraules.

- Hola. Bon dia carinyet. Com va tot?

- ......................................

- Molt bé. T’ho pots imaginar, contant els dies que ens queden per agafar les vacances.

- ......................................

- No ho hem decidit encara. Ja saps, ell amb els seus negocis, jo amb les meues ocupacions i les criatures que ja comencen a planificar l’estiu pel seu compte.

- ......................................

- Però jo estic tranquil·la, nosaltres també farem alguna escapadeta. Algun creuer, algun viatge al Carib o alguna capital europea, algun balneari... Ja saps que els diners no són cap problema.

- ......................................

No cal reproduir la resta de la conversa ja que manca de qualsevol interés. La dona de cinquanta anys, sabates blanques de tacó i portafolis de cuir negre no parla amb ningú. Simula, com cada migdia quan seu sola a la mateixa taula del mateix bar, la mateixa conversa.

Ni està casada, ni té fills, ni aviat agafarà vacances.

Tanmateix sovint necessita imaginar que no és així. Però quan clou el seu monòleg i prem el botó vermell, sent novament que, com el distingit portafolis que descansa en una cadira, el seu present és buit i el seu futur ben negre.

CRISI (I)

2010-02-17T21:24:00.002+01:00

A la taula número tres.

- Bon dia parella. Desitgen prendre el menú del dia o prefereixen algun plat de la carta?

- Volem el menú.

- D’acord. De primer plat tenim amanida de pasta, de pollastre o valenciana, gaspatxo andalús, còctel de marisc o entremesos. I avui divendres, de segon, aletes de pollastre marinades o fideuà

- Doncs. Dos gaspatxos, aletes i fideuà.

- Molt bé. I per beure?

- Dues cerveses ben fredes.

Tot seguit el cambrer retorna cap al taulell per fer la comanda.

- I a tu? Et sembla bé el que acabe de demanar per dinar?

- I per què hauria de semblar-me malament?

- Doncs, perquè no has dit ni pruna des de fa una estona. He sigut jo qui t’ha proposat de venir ací a dinar, qui acaba de demanar i qui intenta iniciar una conversa.

- Relaxa’t, no entenc per què et poses així.

- Possiblement perquè no m’agrada que ens convertim en una d’eixes avorrides parelles que s’entaulen per compartir viandes i silencis, com si no tinguérem res a dir-nos o, pitjor encara, com si ja ens ho haguérem contat tot.

- D’acord. Entesos. I, segons el teu assenyat criteri, quin seria un bon tema per mantenir un diàleg productiu: el canvi climàtic, les noves tecnologies o les últimes tendències en decoració d’interiors?

- Posats a triar, algun de més simple: tu i jo.

- Sens dubte, un bon títol per a una cançó d’amor.

- No m’agrada el teu sarcasme.

- Tal vegada perquè és meu.

- Què?

- Que, potser, realment qui no t’agrade sóc jo.

- No fiques en la meua boca paraules que jo no he dit. Deixe-m’ho córrer, no paga la pena...

- Has vist com sovint és millor restar callats quan les paraules no milloren el silenci.

- Sí, tens raó, clarament és culpa meua. Fins ara només m’he dedicat a subtitular els teus gestos, les teues mirades, els teus silencis... a imaginar-me una pel·lícula que manca d’argument i de sentit.

- No sigues innocent, el cine és ficció.

- Probablement, com la nostra relació.

5é encontre d'escriptors

2010-02-13T21:30:00.002+01:00

Encontre d’escriptors (crònica d’urgència)

Hui ens hem trobat a Castelló. Fred i pluja. O, a l’inrevés, que tant se’n dóna. L’organització, perfecta. Tobies s’ho ha currat, de debò, amb l’ajut inestimable, com sempre, de Josep Lozano. Algun dia caldrà fer-li algun homenatge o alguna cosa així perquè, des del primer encontre, ha estat l’ànima mater (amb tots els respectes per la mater) d’aquestes trobades.

Algú ens ha alfarrassat: una trentena llarga. El que vol que dir que cada vegada en som més i no dic més trempats per allò de la modèstia. Cupons negres? Potser a Àlan i a Joan Carles que, pel que han assegurat els enllaços, s’han quedat a casa amb un refredat de cavall.

Abans del café, recepció oficial a l’Ajuntament. Paraules de l’alcalde i del regidor de cultura. Curtes i encertades. Hem escrit alguna coseta al llibre d'or de la ciutat i, tot seguit, visita a la biblioteca per a signar llibres. Entre una cosa i l’altra, el café a la vena amb Voro Vendrell, Tobies, Paco Machirant (no, no, jo no prenc res), Millo i Isidre (que encara que semble mentida ha estat moderat i fet un home.)

Tot seguit, visita al col·legi de les mongetes (no em pregunteu l’orde que no me’n recorde.) Construït a primeries de segle (1902), neoclàssic, interessant i, pel que ens ha explicat el xic que ha fet de guia, fruit de la donació d’un matrimoni carregat de pasta. Una mongeta ha seguit el parlament explicatiu, potser per assegurar-se que les paraules del guia eren les correctes. Pel que ha contat, hi ha un capítol una miqueta obscur amb morts inclosos. Argument per a una novel·la.

Amb un cotxe de la policia al davant i un altre al darrere de la comitiva (amb les llumetes enceses), fem marxa en direcció als dos motors que hi ha al terme. Monumentals, tot i que, durant l’explicació del primer el grup representat de l’eix Sueca-Cullera amb el recolzament d’un espontani d’Alzira no han parat de munyir la vaca tot i les advertències de les persones serioses i responsables del grup. Es veu que la humitat afecta les neurones de mala manera.

Protegits pels cotxes de la policia, cap al poliesportiu municipal. Objectiu: una monumental paella de faves i carxofes. Realment bona. El vi, marca El Coyote, arrapagoles i cabut com la mare que el va fer. Encara que hi havia llimonada per a barrejar-lo. En un rotgle, Fluixà, Vicent Borràs, Emili Piera, Arinyó i el menda. Un poc més a la dreta, a tots els efectes, Henry Ramiro, Isidre, Jeremies, Simbor, Vera i un xicot que ha caigut en la xarxa d’Isidre durant una estona. Exacte! Millo se n’ha anat a l’exili voluntari amb Paco Machirant, Santi Vallés i Urbà Lozano (els dos primers i pel que m’han contat per a tocar-se les cuixetes, però algun dia contaré l’autèntica raó.) També Paco Muñoz se n’ha anat amb les dones per tal que li serviren la paella dels primers, que en aquesta quadrilla qui no corre, vola.

Les converses? No totes publicables, però gracioses i interessants, que Arinyó per a aquestes coses (i si damunt li donem corda), presta barbaritats i té molt a contar. Vicent Climent em pregunta per l’altre Vicent Climent. Li dic que no ha vingut perquè..., la veritat és que no ho sé, perquè convidat estava. Emili i jo apuntem la possibilitat de demanar un altre tipus de vi, però el xicot que fa de cambrer no està per la feina. Així que tornem a la cervesa i avant va el carro.

Parlament? De primeres, Josep Lozano, que fa el referit de publicacions i apunta la possibilitat de fer un encontre especial a Benimodo per commemorar el naixement d’Estellés. Serà el 4 de setembre i actuaran bàsicament els poetes. Paco Muñoz ens informa sobre la productora pm produccions i la possibilitat de trobar material discogràfic a un preu més assequible. Henry Ramiro, que al llarg del viatge d’anada no ha badat boca, es reserva per al parlament i ens explica amb tots els ets i els uts, el projecte patrocinat per les mancomunitat sobre les rutes de la comarca. Fluixà ens explica l’origen del seu llibre de poemes i ens regala un exemplar. El regidor de cultura remata els parlaments i ens convoca per a dissabte que ve a plantar un arbre, cadascun amb el nostre nom, a un parc que s’anomenarà Parc dels Escriptors de la Mediterrània. O siga, que dissabte que ve, a les 10 a esmorzar a Castelló i, tot seguit, a plantar l’arbre. No cal aixada, Isidre, que els forats ja estaran fets, supose. I la convocatòria anual per a 2011. Serà a Algemesí, o siga, al millor poble del món. O siga, al meu poble. Camí de tornada (com durant l’anada) els companys de viatge (Vicent Borràs, Henry Ramiro, Josep Ballester i Josep A. Fluixà) em maregen de mala manera i acabe tornant per la Pobla en comptes d’agafar l’autovia.

En resum, un encontre perfectament organitzat, amb tot el recolzament institucional (fins i tot ens han pagat el dinar i ens han regalat un bon grapat de llibres i un disc!). Això sí, fred i aigua a punta pala.

Ara el problema el tenim els algemesinecs perquè arribar al nivell de Castelló va a resultar molt complicat per no dir impossible.

CRISI I LECTURA

2010-02-09T21:24:00.000+01:00

Una crisi que perdura és la del baix índex lector que es dóna al País Valencià. Des de fa temps, les xifres situen els valencians/valencianes als últims llocs. I hui mateix, dimarts 9 de febrer, les notícies aparegudes en tots els diaris vénen a confirmar-ho. L’anàlisi i el desglose que en fan no deixen marge a l’especulació: llegim poc, molt poc, en qualsevol llengua, català/valencià (sic), castellà, anglès… Dins de l’estat espanyol, som dels que menys agafen un llibre, estem per davall de la mitjana i, per tant suspenem col•lectivament. Enguany notem a faltar la veu triomfant de la consellera de Cultura repetint les declaracions optimistes de l’any passat. No hi ha diners per a campanyes de promoció/animació a la lectura? Sabem què en pensen els ciutadans quan els polítics valencians parlen de manca de diners per a cultura, mentre ja no hi caben més “grandes eventos” al calendari. No en direm més.

Clar que, per altra banda, també hi ha les nombroses iniciatives que certes organitzacions proposen per aquells que troben en la lectura un espai de gaudi, reflexió o d’enriquiment cultural. Entre aquestes, cal citar la del Bloc de Progrés Jaume I de l’Alcúdia. Per quarta vegada consecutiva, el Bloc enceta l’any amb la programació del llibres que els socis, després d’una elecció consensuada, podran llegir si ho desitgen. Són en total quatre títols: Quina lenta agonia, la dels ametllers perduts, de Toni Cucarella; Pell de pruna, de Joan Olivares; La mel i la fel, de Carme Miquel i Sense títol, de Andrea Camilleri. Aquestes lectures, repartides al llarg de l’any compten amb una sessió de comentaris a la que assisteix l’autor (Pamuk, Camilleri, i d’altres autors no solen assistir per raons òbvies). Però sí que han pogut acudir, entre d’altres, autors com Lozano, Baixauli, Alonso, Torrent, Arinyó, etc.
Botella mig plena o mig buida? Optimistes o pessimistes. Cadascú tindrà la seua visió del tema, però, encara com! la promoció i afició la lectura existeix i, en massa casos, és aliena a la voluntat política de les instàncies corresponents.

L'HOME DEL CARRER

El poder d'una bona novel·la

2010-02-04T19:15:00.004+01:00

Tot aprofitant que aquesta setmana el seu autor, Don Winslow, es troba a Barcelona per participar en el certament literari BCNegra aprofite per recomanar-vos “El poder del perro” (Mondadori). Estic aquests dies rematant la seua lectura i us promet que paga la pena. Una de les novel•les més interessants i absorbents amb què he ensopegat darrerament.

(Si cliqueu ací podeu llegir un article força interessant publicat al suplement Babelia sobre aquesta obra).

Precisament dimarts passat en una entrevista digital una de les preguntes que li realitzaren a aquest autor nord-americà fou si considerava que la literatura està obligada a implicar-se en les terribles conseqüències de la mundialització del terrorisme i la delinqüència en general.
El novel•lista inicià la seua resposta tot afirmant que “ Crec que els escriptors tenen la responsabilitat d’escriure bé”. Quasi res.

No sé, però aquesta contestació, que personalment em sembla ben encertada, l’he connectada amb altres opinions sobre altres disciplines i àrees artístiques que he llegides últimament.

Un crític de cinema molt conegut cada cop que li pregunten pel cinema espanyol, repeteix una i altra vegada que l’epígraf és erroni, ja que considera que no hi ha cine espanyol, anglés o francés, sinó que només cal distingir entre el cinema bo i el dolent, independentment de la seua adscripció geogràfica.

O la dels escriptors que reneguen de les etiquetes de literatura infantil i juvenil (només cal atorgar-los una funció taxonòmica) perquè creuen que sovint aquestes denominacions oculten la falsa percepció que són obres de segona divisió B ja que molta gent dóna per fet que en l’elaboració d’aquestes obres es produeix una minva en l’exigència o en la qualitat dels textos i un excés de permissivitat ja que s’hi pot arribar a pensar que un xiquet, o un adolescent, no ha desenvolupat encara la seua vessant més crítica.

Però també l’he relacionada amb el fet que actualment els dos grups de música que més escolte actualment (un barceloní, l’altre mallorquí), ho fan en la nostra llengua i, malgrat això, les seues lletres estan exemptes de qualsevol referència políticosocial. Potser en una obra cal distingir allò que té de substancial i allò que té de circumstancial.

Els meus socis són uns mandres.

2010-01-30T13:21:00.001+01:00

L'un, jove i amb més força que un bou; l'altre, jubilat i sense més feina que rascar-se el melic cara a sol (amb camisa a daus, no cregueu). Doncs, bé. Entre l'un i l'altre, la casa per agranar. Així que he de ser jo, que faig més hores que en fa un rellotge, qui he d'entrar de tant en tant al bloc per tal de comunicar que encara formen part del món dels vius, que no ens hem refugiar en cap monestir tibetà ni hem anat a comprar un paquet de Bisontes al Brasil.
Aprofitant que V.K. em comunica l'últim premi atorgat a Juanjo Millás, com que sap que m'encanta la manera d'escriure d'aquest valencià afincat a Madrid, passe a copiar l'article "Un adverbio se le ocurre a cualquiera" amb l'esperança que us agrade tant com a mi m'ha agradat.

'Un adverbio se le ocurre a cualquiera'

Hemingway cobraba los artículos por palabras. A tanto el término, lo mismo daba que fueran adjetivos que sustantivos, preposiciones que adverbios, conjunciones que artículos. No recuerdo de dónde saqué esa información, hace mil años (cuando ni siquiera sabía quién era Hemingway), pero me impresionó vivamente. En mi barrio había una tienda de ultramarinos, una mercería, una droguería, una panadería, una lechería… Pero no había ninguna tienda de palabras. ¿Por qué, tratándose de un negocio tan lucrativo, como demostraba el tal Hemingway? Para vender leche o pan, pensaba yo, era preciso depender de otros proveedores a los que lógicamente había que pagar, mientras que las palabras estaban al alcance de todos, en la calle o en el diccionario.

Imaginé entonces que ponía una tienda de palabras a la que la gente del barrio se acercaba después de comprar el pan. Sólo que yo las vendía a precios diferentes. Las más caras eran los sustantivos, porque sustantivo, suponía yo, venía de sustancia. Si la sustancia de una frase dependía de esta parte de la oración, lo lógico era que valiera más. Después del sustantivo venía el verbo y, tras el verbo, el adjetivo. A partir de ahí, los precios estaban tirados. Cuando un cliente, en mis fantasías, compraba tres sustantivos, le reglaba cuatro o cinco conjunciones, para fidelizarlo. Mi padre, que era agente comercial, utilizaba mucho el verbo fidelizar. ¿De dónde, si no, iba a sacar yo esa rareza gramatical? En mi tienda imaginaria había también un apartado de palabras inexistentes, para gente caprichosa o loca. Aún recuerdo algunas: copribato, rebogila, orgáfono, piscoteba, aguhueco, escopeja…

El negocio imaginario iba bien. Todo el mundo necesitaba mis palabras. Al poco de inaugurar la tienda tuve que contratar dos empleados porque no daba abasto. Luego compré el piso de arriba para ampliar el negocio, pues llegó un momento en el que la gente me pedía también frases. Puse en el sótano un taller con cuatro gramáticos que se pasaban el día construyendo oraciones. Las había de muchos precios, claro. Las frases hechas eran las más baratas. Recuerdo, entre las que tuvieron más éxito, en boca cerrada no entran moscas y no rascar bola, pero a mí me gustaban mucho también leerle a alguien la cartilla, ser un hueso duro de roer, chupar cámara, pelillos a la mar, o mi sastre es rico. El precio de las frases aumentaba a medida que resultaban menos comunes, o más raras. Por alguna razón que no llegué a entender, había mucha demanda de frases absurdas. Me duelen los zapatos, por ejemplo, los espejos fabrican harina orgánica, o las cremalleras son menos sentimentales que los botones. Con el tiempo tuve que crear un departamento dedicado de manera exclusiva a la construcción de frases absurdas.

La idea de la tienda de palabras y frases me resultó muy liberadora, pues siempre pensé que ganarse la vida era condenadamente difícil. El mayor miedo de mi infancia era el de acabar en una esquina, vendiendo pañuelos de papel. Un día que mi madre, tras suspirar con expresión de lástima, se preguntó en voz alta qué iba a ser de mí, le dije que no se preocupara, pues había decidido que iba a poner una tienda de palabras. Tras meditar unos instantes, me dijo que eso era un disparate y que debía poner mis energías en cuestiones prácticas. Ahí acabó mi sueño de vender palabras. Luego, de mayor, comprobé que los anuncios por palabras constituían un capítulo muy importante en la cuenta de resultados de los periódicos. Pero no le dije nada a mamá, para que no se sintiera culpable.

De todos modos, acabé viviendo de las palabras. No tengo una tienda abierta al público, tal como soñaba entonces, pero me levanto por las mañanas, las ordeno en un papel, las envío al periódico o a la editorial y me pagan por ellas. A tanto la pieza. Una pieza es un artículo. El término pieza se utiliza también entre los cazadores para denominar a los animales abatidos. La semejanza es correcta, pues escribir un texto se parece mucho a cazarlo. De hecho, con frecuencia se nos escapa. La otra noche, en la cama, con los ojos cerrados, pasó volando por mi bóveda craneal un artículo estupendo. Me levanté, cogí un cuaderno que tengo en la mesilla, apunté con el bolígrafo, pero la pieza había desaparecido. Desde la utilización masiva de los ordenadores, contamos los artículos por palabras. Éste que están ustedes leyendo tendrá unas 4.700. Puedo calcular a cuánto me sale la palabra y decir que cobro en plan Hemingway. Pero me sigue pareciendo mal que me paguen lo mismo por un sustantivo que por un adverbio. Un adverbio se le ocurre a cualquiera.

Espere que els mandres dels meus socis facen l'esforç sobrehumà d'alçar-se de la cadira i entren, de tant en tant, en aquest bloc, Les tres ben tocades que, pel que sembla, ni en són tres ni estan tan ben tocades.

Regal de reis

2010-01-06T23:41:00.000+01:00

I mira que resulta fàcil regalar un llibre, uns calcetins o alguna cosa facileta. Doncs, no. Atifells amb un llibre d'instruccions que sembla una enciclopèdia Sopena críptica: portafotos digital (o com es diga l'aparell que passa fotos, una rere l'altra, com si anaren en processó.) Primer pas, cal engegar-lo. Fet. Segon pas, incorporar una targeta de memòria amb les fotos que vols que hi apareguen. Ostres! He de llevar la targeta de la càmera fotogràfica? Sí. D'acord. Anem enllà. Tercer pas, col·locar la targeteta. On? En quin forat, vull dir? "Quite las pestañas". Quines? Les meues? Quina relació tindran les meues parpelles amb aquest aparell? No. Cal arrencar les tres planxetes negres que queden a la dreta, segons es mira de cara el portafotos. Fet. Ara resulta que cap dels forats va bé per a la targeta de la càmera. "Nota: tarjetas compactflash, sd card i mini sd card". D'acord. Potser, la càmera Finefix, aquella de segona mà que pesa un quintar, porte aquest tipus de targeta. Anem enllà. Perfecte. Aquesta sí que cap. Quart pas, seleccione les fotos que desitge i incorpore-les a la targeta. Mmmm...Ho entenc. Engegue la càmera i..., resulta que les piles estan esgotades. No passa res. Com que són recarreglables, les fique dins del carregador i ja està. I el carregador? Per on para el carregador de la càmera de segona mà que ja no empre perquè em desllomava cada vegada que l'emprava? Ah, sí! A l'últim calaix on tinc els fils que no sé per a què aprofiten. Ja t'he trobat, maleït carregador! Ara, a seleccionar fotos. I quines fique? La dels néts, és clar. No, no, que en aquesta Arnau no ha eixit bé. Ui, aquesta tampoc, que Pau sembla embadocat. D'acord, aquesta sí, i aquesta, aquesta, aquesta, aquesta... Cinqué pas, crea una carpeta nova en l'ordinata, connecta el fil que va a la càmera de segona mà...Quin fil? El que té dues cabotetes distintes? Exacte. No, no, aquest no, que té una caboteta que no entra. L'altra, sí, que és USB...No he passat del cinqué pas. Demà, si no em desperte de mala bava, potser seguisca amb aquest regal de reis. Deixe tots els fils vàlids, invàlids, útils, inútils, les càmeres, les memòries, les caixetes de cartró, el llibre d'instruccions i el portafotos electrònic ( o com es diga) escampats per terra. Tanque la porta i agafe el llibre de Najat El Hachmi, "L'últim patriarca" amb la intenció de rematar-lo. En el seu moment em va semblar fort, però fort. Però, comparat amb la proesa que he intentat amb el regal de reis, em sembla un berenaret. I mira que resulta fàcil regalar, per exemple, un llibre. L'obris, captes el perfum de les pàgines i a llegir. I sense llibres d'instruccions ni res que s'assemble.

El somriure del mestre

2009-12-22T23:42:00.000+01:00

Fa uns dies, l'Enric Solbes em va regalar el catàleg de la seua exposició Retrats de l'invisible. Com solia ser normal, vaig fer broma:
-Ié, Henry-li vaig dir-. No hi ha plànols per a explicar els quadres?
He d'aclarir que allò del Henry era un costum que emprava amb dos amics, amb Solbes i amb Ramiro.
Amb el somriure que el caracteritzava, em va contestar:
-No cal plànols, home, els entendràs de seguida.
Aquell dia no vam prendre café al bar de la cantonada ni ens fumàrem el cigarret. Ell tenia una miqueta de pressa; jo, una reunió.
Ahir, el soterraren amb l'acompanyament d'un fum d'amics i amigues que l'estimàvem.
Havia pensat a escriure alguna entrada en aquest bloc; però, després de llegir les paraules de l'amic Josep Franco, he considerat que seria millor reproduir el seu text publicat a Levante. Allà va:

El somriure del mestre
La mirada d´Enric Solbes va ser capaç de descobrir-nos, en un món cada dia més deshumanitzat, els detalls a penes perceptibles que ens ajuden a sentir-nos millors persones. Amb aquesta mirada, clara i fresca com les serres d´Alcoi que el van veure nàixer, Solbes ha sabut reconvertir el món: ha pintat quadres bellíssims, ha dissenyat llibres preciosos, ha dibuixat cartells inoblidables i ha contribuït, en definitiva, a consolidar dos dels projectes més ambiciosos i més universals de la cultura valenciana: Edicions Bromera i Albena Teatre.

Ahir, quan els seus amics anàrem de dir-li adéu, amb el cor en un puny per la mala passada que ens havia jugat la vida, les paraules de Josep Gregori, Carles Alberola i Manuel Boix tremolaren com les consciències dels presents en evocar la vida i l´obra d´un home que, si va saber mostrar-nos el seu món com un autèntic mestre, també va ser capaç de guanyar-se els nostres cors per sempre amb el seu caràcter, la seua saviesa, la seua paciència i el seu somriure. El somriure d´Enric Solbes era com el seu art: serè i sincer, cerebral i apassionat, reconfortant. La mort inesperada i traïdora d´Enric Solbes és una tragèdia que tardarem a superar: ahir va ser un dia molt trist per a les persones de bé.

Hem perdut un amic i una gran persona, un creador de bellesa que ens feia la vida més agradable i que encara havia de fer coses molt importants; però els que ens hem quedat en aquesta vall de llàgrimes haurem de continuar treballant amb més il·lusió encara, li haurem de dedicar els nostres possibles èxits i haurem de compartir amb ell la glòria sempre efímera amb què el destí ens obsequia de tant en tant. Haurem de ser capaços d´acceptar el repte de viure sempre en el risc, com ha fet ell. Perquè quan l´artista manipula la realitat per a crear bellesa, amb intel·ligència, intenció, una tècnica impecable i una bona dosi de sentit de l´humor sempre s´arrisca: sobretot, a fer-nos pensar.

Ara només en queda un Henry. Real, dels que es poden tocar. L'altre, el Solbes, quedarà per sempre en el meu record.

El mèrit i la relativitat

2009-12-14T20:11:00.000+01:00

Dijous passat, vaig sopar en un bar amb els meus amics. Alguns d’ells seguien d’esma la televisió situada enfront de nosaltres.
A la petita pantalla aparegueren les imatges que acompanyaven la notícia de la celebració d’una nova edició de la Copa de l’Amèrica.
De sobte, un dels meus amics no dubtà a afirmar: “ Si feren el mateix a les costes de Somàlia això sí que tindria mèrit” i, tot seguit, li pegà un nou mos a l’entrepà.
Doncs això.

Com crear trames a l'estil de Dan Brown

2009-12-13T01:03:00.000+01:00

He rebut un mail des de Tijuana, exactament de l'amiga Liliana Vázquez Hoyos. Periòdicament, m'informa sobre les activitats que desenvolupa l'IMAC, la programació cultural i tot allò que té relació amb el món del llibre mexicà. Però, en aquesta ocasió, m'invitava a entrar en un bloc que em podria permetre crear un argument (o mil) per a una novel·la a l'estil de Dan Brown. De primeres, he cregut que era una broma, que l'amiga Liliana se n'havia passat amb el tequila o vés a saber què. Així que he entrat al bloc i resulta que sí, que és veritat. Després de riure'm una bona estona, he cregut que pagava la pena que en féreu un tast. Premeu ací i ja em contareu. Ah! I no heu de pagar cap percentatge per les idees que us puga aportar.

Operació "disparateelcarnéC"

2009-12-11T18:47:00.003+01:00

Advertència 1: Llegiu abans l’entrada anterior o no entendreu res.

Advertència 2: Si ja heu llegit l’entrada anterior podeu continuar llegint, però possiblement continuareu sense entendre res.

Estimat Enric, acabe de ficar-me en contacte amb el redactor en cap del periòdic per tal d’aclarir aquest tema que tant t’ofusca.

Segons m’indica Emili Martí Velasco (EMV, d’aquí el nom del periòdic) simplement es tracta d’un error ortogràfic: On hi fica VIENE hauria d’haver ficat VENDE i, aleshores, el titular s’entén perfectament:

"El sector agrario de Requena VENDE un disparateelcarnéC para los tractores con remolque"

Sembla ser que el sector agrari de la Plana d'Utiel preocupat per una successió de males collites provocades per unes intenses plagues ha decidit innovar en I+D i aquí trobem els primers resultats.

El "disparateelcarnéC" que s'ha ficat ja a la venda i que distribueix en exclusiva el Carrefour, és un petit dispositiu electrònic preventiu que funciona pel sistema BLUETOOTH. S’acobla al punt d’encesa de cigarretes del tractor i dispara una alarma quan localitza "el carné", una mena de bactèria amb més mala llet que la fil·loxera que fa malbé les collites i que en la seua varietat més perillosa, la tipus C, porta algun temps fotent els llauradors d’aquella zona.

El “disparateelcarnéC” emet uns ultrasons que castiguen tant les oïdes de les bactèries que muten i es converteixen en “bufadolçaraïm”, un virus, però bo, rotllo "agent doble", que agafa el raïm icom si fóra un globus i comença a unflar-lo. Aquesta infantil actuació vírica augmenta la grandària i millora el sabor del raïm.

Amb les dotze campanades quasi a tocar, a qui no li agradaria tenir un ramat de “bufadolçaraïm” a taula la nit de Cap d’any i poder presumir de raïm de qualitat davant d’amics i familiars?

T’adjunte un a fotografia de l’esmentat artefacte que en la seua versió PALHONDADENECRIQUELLUM 2.0 pots adquirir i incorporar al teu vehicle.

Com diu?

2009-12-11T11:32:00.001+01:00

No sóc massa aficionat a llegir els diaris digitals. Què voleu? M'agrada tocar el paper, oldre'l, passar pàgines amb el dit mullat i tota la parafernàlia derivada. Però, mira per on, que hui per allò de les presses, he fet una ullada a la premsa digital, exactament al Levante, a l'apartat que tracta les notícies comarcal. Sí. La resta de les notícies em cauen molt allunyades i pense que, si no acabe d'entendre allò que m'envolta més al prop, com vaig a captar el que em queda més lluny? Doncs bé. Després de llegir un titular comarcal, m'he quedat de pedra. Diu: El sector agrario de Requena viene un disparateelcarnéC para los tractores con remolque. L'he llegit una altra vegada i he tractat de traduir-lo per si de cas així li trobava el sentit. El sector agrari de Requena ve un disparateelcarné C per als tractors amb remolc. Que vinga el sector agrari de Requena està clar tot i que no sabem d'on ve ni on va. O tan sols ve un dispararateelcarné C? I, en tot cas, què és un disparatelcarné C? Algun arma que dispara carnets de conduir C? Alguna cosa així deu ser perquè, tot seguit, parla de tractors amb remolc. Ah! Potser, hagen localitzat algun franctirador que, alhora, exerceix de llaurador, natural de Requena, que dispara carnets de la classe C contra els conductors de tractors que porten remolc. No. No pot ser, perquè no apareix en la secció de succesos. A més, no es tracta d'un únic llaurador sinó de tot el sector agrari de Requena. Molta escopeta-he pensat-, i massa carnets C. O el disparateelcarnéC serà una variant de llebre desconeguda que haurà que caçar-se amb escopeta i carregar-la amb un tractor amb remolc? Massa gran llebre. A la fi, he desconnectat l'ordinador i he decidit anar a prendre café a cal Manolo. He pensat que, encara que tinga pressa, el diari de tota la vida em donarà la solució a l'enigma de Requena. Però, vés per on, a la premsa escrita no apareix la notícia. Així que m'he quedat amb les ganes de saber quin fet extraordinari ha somogut de socarrel la bella ciutat d'aquesta comarca de l'interior.

Comentaris que fan pensar

2009-11-29T23:44:00.003+01:00

Com apunta l'amic Gínjol, la setmana passada va estar tan plena d'actes que no hi hagué manera d'acudir a tots. És veritat. Tan sols hem pogut assistir-ne a un per dia. Aquests desavantatges, però, m'han donat l'oportunitat d'escoltar moltes veus, moltes opinions relaciones amb alguns temes d'actualitat. D'entre totes, vaig anar apuntant-ne algunes ( per allò que més val llapissera curta que memòria llarga), tres exactament, expressades per persones considerades amb seny que, si més no, m'han picat a buscar informació i, posteriorment, a ser meditades.

Hi ha tota una moguda organitzada a favor o en contra de la sentència definitiva sobre l'Estatut de Catalunya. Doncs bé. D'entre les notícies curioses que he llegit al voltant del tema, seleccione la següent, apareguda a ABC i que em sembla (amb tots els respecte pel la llibertat de premsa) d'una mala bava impressionant.
Si entre la jerarquia de l'Església hi haguera dones, les manifestacions de la Conferència Episcopal serien ben distintes. Doncs bé. He vist i escoltat les declaracions del bisbe Juan Antonio Martínez Camino i del president del Parlament, José Bono, i m'he quedat a quadres. Des del respecte a la llibertat d'opinió, quanta barbaritat junta!
Acabarem per no anar a votar cap partit polític. Aquest comentari l'hauria considerat poc interessant, repetitiu i poc original... si no haguera estat pronunciat per una personalitat de la política actual valenciana.

Per tant, amic Gínjol, no sé si serà millor que no convoquen actes de cap mena. A casa, llegint o fent borles, ara mateix estaria bastant més tranquil. T'assegure que, des de dissabte, tinc una mala beta que no me l'acabe. I això que no he seleccionat ni reproduït cap comentari sobre el cas Gürtel, sobre l'Alakrana que encara cueja, sobre les manifestacions de Ripoll des d'Alacant, sobre les últimes operacions psicodèliques d'Alarte, sobre la nul·la repercussió mediàtica del retall del 35% d'ajut al llibre i a les biblioteques, sobre el control i programació de la televisió pública, sobre les estranyes operacions entre les caixes d'estalvi, sobre els últims informes sobre la lectura i la comprensió lectora a Espanya, sobre...tantes coses que he pogut escoltar durant els actes als quals he assistit al llarg de la setmana. Estic pensant, seriosament, passar una temporada "fuera del mundanal ruido".

Rondaires: Aules

2009-11-24T13:43:00.002+01:00

Aquesta nit el programa "Rondaires" ens apropa al dia a dia d´un centre de secundària. Ens mostra en primera persona com, sovint, les relacions entre pares, alumnes i docents no sempre són fàcils. I com, en cas de dubte, l´alumne sempre té l´última paraula.

Presentació d'Ànimes de cotó en pèl

2009-11-20T23:09:00.002+01:00

He d'agrair...
Mon pare no sabia llegir ni escriure. Ma mare, sí. No massa, la veritat, però es defensava com podia. Hui, durant la presentació del llibre que ha publicat Andana, l'editor me'ls ha dut a la memòria. L'amic Ricard ha contat una part de la meua vida que molt poques persones sabien. No es tracta de cap secret inconfesable, és clar, perquè la gent que ens hem criat al costat de la marjal, si en tenim algun, se'ns ha oblidat o, almenys, hem tractat d'oblidar-lo. Resulta que quan vaig acabar allò que anomenaven batxiller elemental, els meus pares van decidir que era l'hora d'anar a treballar. I així ho vaig fer, a l'obra, per allò de la tradició familiar. Però, el pare de Ricard, que havia estat mestre meu, va parlar amb els meus progenitors i els va convéncer perquè seguira estudiant. A Xàtiva, exactament, a l'institut, al José de Ribera. Però, la condició per a cedir era que havia de guanyar-me el que costava estudiar, ja sabeu, els llibres, els bitllets del tren... Qualsevol diria que alguna vegada he sentit rancúnia pels meus pares. No. Què va! Allò em va ensenyar a traure'm les faves de l'olla, a saber el que costaven de guanyar. I la cosa va seguir amb la mateixa dinàmica fins que em vaig casar. Curiosament, els meus pares, sempre que podien, contaven a qui volguera escoltar-los, com havia aconseguit estudiar, l'esforç que havia hagut de fer per a aconseguir anar a Xàtiva i després a la capi, amb els universitaris que únicament estudiaven. No vaig ser cap heroi, de veritat. Aleshores hi havia bastant gent que feia la mateixa cosa que jo havia de fer. Era una altra època.
Hui, alhora que he d'agrair la feina de l'editor, la del presentador i mestre de cerimònies Vicent J. Climent i la presència dels amics i amigues que han pogut aterrar, també he d'agrair l'actitud dels meus pares. Potser, si m'ho hagueren posat fàcil (cosa que, d'altra banda no es podien permetre), no haguera tingut l'ocasió de fer allò que, bonament, he aconseguit fer. Va per vosaltres, pare i mare, allà on esteu!

Article de Manuel Rivas

2009-11-19T18:40:00.001+01:00

La lengua inútil

Se equivoca usted, señor titular del juzgado número 6 de Alcorcón, al proclamar la carencia de "utilidad pública" del idioma gallego. En una caricatura de Castelao, un campesino dice: "Deus nos libre da Xustiza!". Quizás estaba pensando en usted, señor juez. Fíjese que útiles y previsoras son las lenguas "subalternas".

Fíjese si son previsoras que en los cuentos gallegos de Álvaro Cunqueiro hay personajes que como último deseo piden que en el ataúd, además de la Biblia, le metan el Código Civil por si tienen que pleitear en la otra vida. A la vista de como reculan los tiempos, me adelanto a pedir para el postrer viaje un ejemplar de la Declaración Universal de los Derechos Humanos, además de la Constitución española (subrayado el artículo 3º, apartado 2) por si el barquero Caronte se pone pesado, dispensando, y me niega la "utilidad pública del gallego" en el Más Allá, siguiendo la doctrina de su señoría.

Ya que estamos con la verdad narrativa de los cuentos y las últimas voluntades, permítame una breve historia. Un anciano campesino manda llamar al notario para hacer el testamento definitivo. Dice: "De la tierra, dejo un tercio para Ramón, un tercio para María, un tercio para Concha, un tercio para Manuel, otro tercio para Andrés..." El notario le interrumpe: "Pero, ¿no serán muchos tercios?" Y el campesino responde: "¡No sabe usted lo grande que es la tierra!" Pues con las lenguas ocurre algo parecido. Que hay sitio para todas. Que no pesan en la cabeza. Que no hay lengua inútil.

Inútiles, inútiles no le somos, señor juez. Hay muchas personas que nos comunicamos normalmente en gallego y no nos consideramos del todo inútiles. Como ocurre incluso en la judicatura, unos somos menos útiles que otros, hacemos lo que podemos, pero respetamos. Eso si, tenemos una educación mínima del respeto. Nuestros padres nos acunaron, nos criaron y nos contaron cuentos en gallego para espantar el miedo. Y no eran unos inútiles, créame. Gracias a ellos, no le tengo miedo, señor juez.

En su Tesis sobre el concepto de la Historia, dice Walter Benjamin: "No hay ningún documento de la civilización que no sea al mismo tiempo un documento de barbarie". Yo antes no entendía muy bien esta frase, se lo juro, pero se me han aclarado de repente las ideas, como por un rayo, después de leer su fundamento "lingüístico" para negar el traslado escolar a Vigo de unas niñas en el auto tramitado en un caso de divorcio. En ese aspecto, el documento no resiste el principio de realidad. En Galicia, las niñas no sólo aprenderían gallego, sino que podrían enriquecer su castellano con las "maravillosas curvas" que Unamuno admiraba en Valle-Inclán.

No voy a hablarle ahora de Alfonso X el Sabio, ni de Rosalía de Castro, ni del tronco común galaico-portugués, patrimonio lingüístico que nos permite comunicarnos con millones de personas en el mundo, desde Brasil al Timor Oriental. Como además tenemos la suerte de compartir el castellano, vea usted, señor juez, que no vamos tan mal pertrechados, siempre, claro, que a los niños no les amputen la lengua "inútil". Creo que lo que procede en este momento es ir al argumento protoecológico enunciado por Julio Camba. Según demostró en un irónico artículo, el gallego es un idioma muy apto para hablar no sólo entre las personas sino también con todo tipo de animales. ¡Fíjese usted si será útil!

* Aquest article apareix publicat hui dijous al diari el País.

Presentació d'"Ànimes de cotó en pèl" (II)

2009-11-18T19:45:00.005+01:00

Ja que com ha dit el cap una mica abans, el divendres em toca exercir de mestre de cerimònies i ja que l’amic Ricard m’ha animat a convidar a qui vulga, he decidit aprofitar aquesta entrada per parlar-ne una mica i per animar-vos a acudir-hi.

Tres motius per assistir-hi:

a) Compartir la presentació en societat de l’Editorial Andana. Un projecte personal i algemesinenc que aposta per la publicació en valencià de llibres de LIJ d’autors locals (digues riberencs, digues del País) que tenen com a denominador comú la seua temàtica transversal, l’educació en valors.

b) Escoltar a Enric, que com ell mateix ha reconegut, no li agrada prodigar-se massa en saraus d’aquestos.

c) Participar en la sessió d’animació lectora que anirà a càrrec d’Eva Andújar.

Tres motius per llegir el llibre:

a) Confirmar que és un bon exponent del corpus luquià, amb tot el que això implica: estil marca de la casa, llenguatge viu i molt expressiu, humor...

b) Gaudir amb l’exquisida descripció dels personatges. L’autor tracta els seus personatges com qui juga amb una bombolla de sabó, amb molt de tacte. Finalment aconsegueix que tots resulten propers al lector, que te’ls estimes.

c) Constatar que es tracta d’una bona mostra de minimalisme literari. Les pinzellades grosses s’alternen amb l’acurada definició dels detalls més ínfims per tal d’aconseguir un conjunt harmoniós malgrat la seua aparent simplicitat. Una bon exemple de com enllestir un text de qualitat amb uns personatges propers (una família, una colla de xiquets, mestres, un ancià...), un espai quotidià (l’escola, el carrer) i una trama que resulta alhora original i versemblant.

Aclariment: De tot açò com ja he parlat, no pense dir ni pruna el proper divendres, que a casa i amb la família no cal avorrir-los.

Mira per on!

2009-11-17T00:18:00.002+01:00

Carraixet
Hem fet reestructuració del bloc perquè en l'anterior no podíem (ni sabíem) fer cap virgueria. No és que en aquest model en fem massa. Supose que amb paciència, temps i una canya, algun dia puguem emular l'amic Gínjol i molts altres, que incorporen música, pel·liculetes i tota la pesca. Doncs bé. Provant i provant, m'he trobat un enllaç amb música de Carraixet, amb un parell de temes (Mare terra i Cantaré llibertat) que, ara fa uns anys, vaig escriure? perquè la Mari em va vendre la moto. Tractaré d'incorporar-ne un i, si funciona, un altre dia que tinga desfici, col·locaré l'altre. Anem enllà.
http://www.deezer.com/en/track/cantare-llibertat-T1900063#music/result/all/carraixet

Doncs, no. Ho sent. La cosa no pirula com Déu mana. Perseveraré i, amb una miqueta de sort, ho aconseguiré. Que sí, que sóc molt burro. I què voleu?

Presentació

2009-11-16T13:06:00.002+01:00

PRESENTACIÓ D'ÀNIMES DE COTÓ EN PÈL

Si he de dir la veritat, això de les presentacions de llibres no m'acaba de donar el pes. Però, de tant en tant, per motius especials, cal entrar al capot i fer el que calga. És el cas del llibre que presentem divendres que ve a la Biblioteca del meu poble, o siga, d'Algemesí, o siga, del millor poble del món. Es tracta d'Ànimes de cotó en pèl, un text que parla d'un nanet amb dificultats d'aprenentatge. La història del llibre és ben senzilla: Ricard Peris, editor d'Andana, em comentà la possibilitat d'escriure una narració en què el protagonista fóra una criatura amb aquest tipus de problema. No em donà més condicions i això, per a mi, ja és bastant repte. No era la primera vegada que m'engrescava amb històries de personetes així. Però en aquest cas, una organització com la Feaps (Federació d'Asssociacions a favor de les persones amb discapacitat intel·lectual) col·labora en el projecte, com també RENFE i Escola Valenciana. I si afegim que les il·lustracions són de l'argentí Pablo Olivero amb qui ja he traballat alguna vegada, que l'amic Vicent J. Climent (l'il·lustre V.K.) fa de mestre de cerimònies i l'editor és amic de tota la vida... Què voleu que us diga? Endavant i amb molt de gust!

Croniqueta d'urgència

2009-11-15T13:55:00.004+01:00

Els premis Ciutat d'Alzira
Arribe a les nou en punt. La gent fa rogle a l’entrada de la Rex Natura aprofitant que no fa massa rasca. Em tire a la cara a Ascensió Figueres: “Ja no fume. I què fas fet? No coneixes el llibre per a no fumar? Doncs, me l’he llegit sencer”. Comprove que Millo ha vingut, dopat com Pantani, això sí, però ha aconseguit aterrar amb Mari Carme. També ha aterrat Fluixà, atacat des de dimecres per una gastroenteritis o vés a saber què. Trobe Pep Castellano i Canto ( quina alegria, col•lega). Pel camí, els habituals: Enric Salom, Salva Bataller, Sole (a tu qui et tradueix a castellà?), Vicent Borràs (com has quedat a Lituània? De cine. Ja et contaré.), Urbà Lozano (amb nou look, osti, quina barba més xula, no?), Rosa Sebastià i Botella, Àngels i Ferran, Pep Moreno, Rosa i Bea (totes dues amb una nova recepta ultrasecreta per aprimar), Maria Villalba i Marta Estrelles, tan eficients com sempre, Virgínia (recorda’m que t’he de donar el telèfon), Tobies Grimaltos (aniré concretant l’encontre de Castelló i li passaré la informació a Josep), Abelard Saragossà (on vas tan elegant? Qui, jo? Què va!), Xavi Mínguez , Enric Morera (ié, com va? Rodant i ja fem prou), Josep Palomero (ai la mare que et va! Cada vegada estàs més jove. Com es nota que no pegues ni brot), Verònica Cantó i Domènech (nosaltres encara fumem, no cregues, avisa quan isques. I a veure si quedem aquesta setmana i dinem), Josep Franco (ui, carinyet, com va?), Diego i Anna, Joan A. Terentí (quedem dijous i ens fem un café?), Emili Piera (ié, com és que vas vestit de panderola?), Pep Catalunya (sempre ens trobem en coses com aquestes. Havien de fer-ne una cada mes), Isidre Crespo (envia’m l’adreça electrònica que et funcione o no t’arribarà la informació sobre l’encontre i després et queixaràs), Cristian (ja t'avisaré quan tornem a fer una altra festorra futbolera), el finalista del Bancaixa, Joan Pla (he vingut amb Palomero, que jo per la nit no agafe el cotxe), Pere Blanco i senyora, tan amables i simpàtics... I moltíssima més gent coneguda que ara mateix no en ve al cap. Això de la urgència, ja se sap...

Arribe, a la fi, a la taula. Heu dit la 39? Sí. I les criatures? Vindran més tard, que Carles ve des de Conca. A quina hora? Anna ha telefonat i assegura que Llorenç i ella es trobaran a València. Paco Muñoz i Pepa ens esperen asseguts. També Adelina, Jaume, Empar i Pep. I Maria Dolors? S’ha perdut i no la trobe i açò ja comença perquè han apagat els llums. Ix el presentador, Sergio Caballero, amb un micro modern, dels que van afixats rere l’orella, no com l’any en què Anna i jo passàrem pel tràngol. I és que hi ha classes i classes, com a l'Índia. Rumbau grup de Metalls ataca el tema inicial. Es donen els primers premis: teatre, Vicent Silvestre i Bancaixa. Parlen el regidor de Cultura, el jefe i Pep Catalunya. També els premiats. Piti Español ens ensenya una samarreta. Comencem bé. Streptease incorporat. El jefe a penes si entra en el tema del 35% de reducció institucional en concepte d’ajuts al llibre. Estava convençut que donaria més canya; però, no. Es veu que va fent-se gran i moderat. Pep Castellano, nerviós com era d’esperar, fa un parlament curt i graciós. Un conte que representa el seu estat d’ànim. Molt bé, Pep. Catalunya, en la seua línia habitual. Mari Carme Roca, agraeix el premi i amenaça amb presentar-se més vegades. Ai la mare que et va! (Sí, sí. T’he enviat un mail, però suposo que no t’haurà arribat. Te’l torno a enviar). Descans i a sopar. Però, abans, primera passada de lavabo, primers acudits i primera eixida a fumar. També els de sempre, menys Millo que s’ha quedat apalancant ( No m’heu avisat). Els acudits del water closed, molt bons. Qui vulga posar-se al dia, que s’apunte, que l’entrada és gratuïta i ja tenim espectadors. S’apropa Àngels. No t’ho creuràs, però a la meua taula hi ha un xicot que diu que va fer milícies amb tu, a Toledo, i també a Castelló. Que sí. I estem a la 69. Només pel número paga la pena fer una miradeta. Era veritat!

Torna a aparéixer el presentador i Rumbau grup de Metalls donen pas a la segona part. El premi de poesia per a Toni Prats, de la nostra tribu. Molt bé, Toni! Xavier Paniagua fa honor als cognoms amb un discurs aigualit i amb poca xixa. O això o jo no l’entenc, cosa bastant problable. Continua la cosa. Premi d’assaig per a Abelard Saragossà. Ja està clar perquè venia el paio tan elegant! Discurs a la remanguillé amb una referència a Bernat i Baldoví, al meu entendre, poc encertada. Discurs de Rosa Sebastià, curt i sense entrar en qüestions metafísiques. Anem anant que ací ja estem. Premi d’investigació científica, el de la Universitat, per a Amador Menéndez amb un treball sobre nanotecnologia, que deu ser una tecnologia del país de Lil•liput, pam amunt, pam avall. Discursos del premiat, agraït i pagat, en castellà que és més fi, no te jode (caldria parlar-ne una mica d'aquest assumpte, però m'ho guarde per si de cas m'estiren les orelles) i de Paco Tomàs, el Rector, que aprofita per a acomiadar-se del càrrec. I ve el de novel•la. El guanyador, el menorquí Joan Pons agraeix el premi i ens explica un poc de què va lo cosa. Casundena, a penes si l’he entés. Remata l’alcaldessa i ens remet al Voluntariat pel Valencià i pel recolzament a la nostra llengua. O siga, en la línia del que havia de ser.

Acaba la cosa i trobe a faltar Josep Lozano, Boix, Mercé i Marçal. Mercé i Marçal sí que estaven, però no els he vistos. Ah! I alegria: em trobe amb la Maria Jesús Bolta i amb Jordi (osti, quants anys des del primer Samaruc, no?)

Torne a estar preocupat per Millo. S’ha pres una altra passada de doping i encara té dolor. Cuida’t, col•lega. A la porta trobe Juli Esteve (ja t’enviarà el link Manel Romero i ja em diràs que et sembla el projecte). Ens acomiadem. Ha estat un any una mica estrany diria jo, potser la crisi que sobrevola l’ambient o vés a saber què...

Premis ciutat d'Alzira 2009

2009-11-10T12:47:00.001+01:00

Mari Carme Roca i Pep Castellano han resultat guanyadors, respectivament, dels premis Juvenil Bancaixa i Infantil Vicent Silvestre dins dels premis Ciutat d'Alzira. Els conec. A Mari Carme, des d'un dia en què ens trobàrem a l'estació de Vilafranca esperant la resta de persones que conformàvem una taula per a parlar de Literatura Infantil i Juvenil. Des d'aleshores ençà, ha publicat un grapat de llibres, molts d'ells de narrativa històrica. A Pep el conec des que els pollastres tenien pèls. Diria que tots dos són persones treballadores, serioses i senzilles. He seguit el que han fet i estic ben segur que les obres guanyadores ho han estat per mèrits propis, com és habitual en els premis que convoquen les distintes institucions que participen en els Ciutat d'Alzira. Conec, també, i des que el dinosaures formaven part del paisatge, el finalista del Juvenil Bancaixa, Joan Pla. Un altre treballador infatigable i excel·lent persona. M'alegre per ells i, també, per les persones que els acompanyen. Sobretot, per Nieto, la companya de Pep, una tot-terreny que és ben capaç de contar contes amb tota la gràcia, il·lustar com els àngels i, per si en faltara alguna cosa, escriure amb moltíssima dignitat. Espere veure'ls divendres, la nit gran dels premis, per a donar-los l'enhorabona en viu i en directe. Després, si cal, en faré la minicrònica.