Recorde amb especial estima l’Afirma Pereira d’Antonio Tabucchi. No sé com va arribar a les meues mans, fou fa un grapat d’anys, possiblement fóra un regal d’aniversari o de Nadal. Allò que sí que recorde perfectament és que fou una de les primeres novel·les que em vaig llegir “voluntàriament” i, sobretot, una de les primeres obres que de debò em va agradar, tant, que m’imagine que d’una forma quasi inconscient, em va impel·lir a perseverar en la lectura en una edat tan poc favorable a balafiar el temps amb “bajanades”.
Així que mai no he dubtat a atorgar-li a aquest llibre un paper fonamental en el meu posterior desenvolupament lector. Aconseguí que un adolescent descobrira que es podia gaudir amb les pàgines d’un llibre “per a adults” i en la seua pròpia llengua. Que interessant seria que els alumnes de Secundària també ensopegaren tard o prompte amb el seu Afirma Pereira particular.
Des d’aleshores he coincidit amb molta gent a qui també li encantà aquest llibre, per a la major part d’aquests, però, Pereira “sostenía” reiteradament, en el meu cas, per sort, Pereira mai no es cansava “d’afirmar”.
Dilluns passat amb motiu de la publicació d’una nova obra apareixia publicada una interessant entrevista en la qual l’escriptor italià incideix en el paper determinant que la memòria té en l’ésser humà, la resta segons ell mateix afirma, només és aigua.
Trenque l’autoimposada norma d’evitar fer cap tipus de comentari de tema polític (darrerament la situació està per a què et reste la boca encaixada d’un badall) per compartir una sèrie de pensaments que em volten pel cap en relació a la tempesta informativa provocada per les famoses fotos censurades.
El diccionari en l’accepció que possiblement més s’ajusta a la situació que ens ocupa defineix censura com “ Acte de control del contingut dels mitjans d’exteriorització del pensament o de difusió d’informacions, per tal d’assegurar que són respectats determinats límits establits d’ordre polític, moral, religiós, etc”. En primer lloc considere aquesta una definició massa condescendent i fins i tot positiva de l’acte que pretén definir. Com si la justificara i la valorara com a convenient. En segon lloc em sorprén que el tres ordres a què fa referència la definició (polític, moral, religiós), són curiosament l’eix temàtic que vertebra la major part de fotografies censurades. Per últim, la definició no explicita quins ens són el límits ni qui els ha d’establir.
L’altre dia parlant un dels fotògrafs que sol participar en aquesta exposició em mostrava el seu enuig ja que m’assegurà que en aquesta mostra fotoperiodística que porta celebrant-se més de deu anys sempre hi hagut censura. Una censura doble, la de l’organisme expositor, i una encara molt pitjor, anterior, protagonitzada pels propis mitjans per als quals treballen els esmentats fotògrafs i que ara denuncien en primera pàgina aquesta atemptat a la llibertat d’expressió. Un poquet demagògic, no us sembla?
Un altre punt a destacar, és que segons pareix molts dirigents encara no han aprés que en l’època de comunicació és molt complicat que un acte com aquest no tinga un ressò mediàtic immediat i que allò que més publicita una obra, una acte, o una exposició com aquesta és la polèmica. Per tant, indubtablement, l’èxit d’aquesta edició i de les posteriors caldrà atribuir-lo a la incompetència del censor. El Muvim no és Canal 9 ni els periodistes estan tots en nòmina de l’administració autonòmica. Per a alguns dirigents polítics, aquesta terra és el seu feu i ells la dominen asseguts des del cantonet superior de la piràmide.
També em resulta paradoxal que un acte tan antidemocràtic, retrògrad i “de poques llums”com aquest es perpetre en un museu anomenat de la Modernitat i la Il·lustració.
Pel que fa a les reaccions polítiques, em sorprén la perfecta sincronia amb què una vegada consumada l’ordre de l’ens superior i divulgava massivament, els dirigents populars s’han encarregat de minimitzar els fets, justificar-los o, fins i tot, d’ anunciar públicament que no comparteixen la mesura. És a dir, de dir que sí, que no i que a la millor, i alhora. Perfecta maniobra de desconcert per deixar l’oposició sense arguments que consisteix a apropiar-se’n de tots i remetre al poble amb tot el cinisme possible missatges contradictoris.
Per últim, i mentre llegia les lloances que la major part de mitjans dedicaven unànimement al ja exdirector del museu, em va paréixer advertir que aquest responsable tenia 68 anys. I ara, i des d’ací interpel·le als meus dos companys de blog: Té el mateix mèrit (jo no hi dubte que el té, al nostre País el verb “dimitir” mai no es conjuga en primera persona) renunciar-hi amb 68 anys, que haver-ho fet si el responsable haguera estat un tipus de trenta o quaranta anys amb tot un futur polític i/o professional per llaurar-s’hi?
El cambrer de faç bruna i la cambrera de corbes voluptuoses després que els últims comensals hagen abandonat el bar s’esmeren en la neteja del sòl i en la preparació de les taules per a la tanda de sopars. Només dues jubilades enraonen a la terrassa al compàs pausat que marca l’esfèric moviment de la cullereta de café.
A l’interior de la cuina el cuiner de bata blanca i l’ajudant de bata blanca però sense barret buiden el rentaplats, netegen la taula de fusta, fan inventari, repassen menús i reorganitzen els espais dels frigorífics i del congelador.
De sobte, apareix l’home del vestit elegant i les sabates lluentes. No l’esperen fins la nit, a última hora, amb el bar ja desert i les portes ja tancades. S’estalvia les salutacions, només passa comptes i interroga els treballadors sobre com ha anat la setmana mentre acarona amb la punta de la llengua un consistent gintònic.
Al veure’l entrar tots acudeixen a la taula on ell ja els espera nerviós, mentre juga amb l’escuma de la cervesa que s’ha servit abans de seure.
És clar, pensen els cambrers; és clar, pensen també el cuiner i el seu ajudant, som a finals de juny i haurà de comunicar-nos quina quinzena agafem vacances.
I no, els treballadors amb o sense bata no s’equivoquen. O sí, almenys, pel que fa a la durada del període de descans.
L’home del vestit lluent i les sabates elegants es mostra desassossegat, observa les miradesinquisitives dels seus subordinats sense saber on mirar. No acostuma a suar però un calfred li recorre l’esquena.
Aqueix matí, acuitat per un munt de deutes ha hagut d’escoltar les paraules amables del seu advocat i les paraules del director del banc, qui molt amablement, li ha denegat una nova pròrroga del préstec
Tothom li aconsella desfer-se de totes les baules que el lliguen a aquell negoci. Indubtablement seria l’opció més còmoda, però ell no és així. Mai no ha sigut una persona especialment apta per a l’hostaleria però tampoc creu que siga un d’aqueixos tipus sense escrúpols. Aquesta gent confia en ell o, almenys, confia en el seu projecte i, sens dubte, està disposada a lluitar-hi. Tanmateix tampoc no creu que siga positiu per ningú allargar-ne l’agonia.
Agafa aire, s’empassa la saliva i l’orgull, s’escura la gola i no veient-se amb cor, mastega unes paraules que ningú és capaç de desxifrar abans d’alçar-se i dirigir-se al bany.
Els cambrers i els cuiners encreuen les mirades sense no entendre res mentre intenten reproduir mentalment els mots que, més que escoltar, acaben d’intuir, per intentar captar-ne el sentit. Però és inútil.
Ja a l’interior de la cambra, l’home, ja sense jaqueta, suavitza el nus de la corbata i es descorda l’últim botó de la camisa. A continuació, resignat, observa el rostre que retalla l’espill i mentre es renta la cara amb aigua freda se’n penedeix per actuar, un cop més, com un covard.
L’adolescent d’ulleres de disseny, tatuatge cal·ligràfic en l’avantbraç (Whatever, hi posa)i minúscul piercing en el nas ha enviat fa un moment un missatge. Urgent. Dinem. 14:30. On sempre. No em falles. Ha entrat al bar. I abans de seure en una taula i de dipositar les feixugues bosses que arrossega en un racó, ha saludat amb desgana tres antics professors de secundària que l’observaven amb incredulitat. Mira’ls, tots tres bocabadats, ells que sempre l’havien considerada un cria immadura i fantasiosa; i això que llavors el tatuatge i el piercing encara no havien actualitzat la seua fisonomia corporal.
La jove que no porta ulleres, ni tatuatge, ni piercing, ni cap altre complement que adultere el seu immaculat rostre angelical se n’ha sorprés. El missatge l’ha entés, perfectament. Però ja passen deu minuts de les dues. Anit ja en parlaren, com acostumen a fer diàriament, però de dinar avui no li comentà res. La veritat és que porta algunes setmanes neguitosa. Ningú la coneix tan bé com ella. Però no, avui no pot ser. Precisament avui, un dia que porta assenyalat des de fa alguns mesos. Avui, és, com ha escoltat en algun anunci de ràdio una mica coent, el primer dia de la seua nova vida.Dubta si contestar la proposta de l’adolescent dels ornaments.Té ben clar que no hi acudirà. Finalment enllesteix, a contracor, una excusa gens comprometedora. Ho lamente. Em queda molta feina. Menjaré qualsevol cosa. Et telefone a la nit.
Immediatament torna a l’habitació que, com la resta de la casa, com la seua ànima, es trobadesarranjada i acaba de preparar-se la maleta.
Mentre observa el seu avantbraç nu i medita la possibilitat de realitzar-hi una nova inscripció rep la contestació. Llig amb atenció, quasi lletrejant cadascun del mots de què consta el missatge. No entén per què refusa la seua proposta. Mai no ho havia fet abans. Anit ja en parlaren, com acostumen a fer diàriament, però de tenir molt de treball no li comentà res. La veritat és que porta algunes setmanes neguitosa. Ningú la coneix tan bé com ella. Però sí, només pot ser avui. Precisament avui, un dia que porta assenyalat des de fa alguns mesos. Avui, és, com ha escoltat en algun anunci de televisió una mica coent, el primer dia de la seua nova vida. Convençuda ja que no hi cap opció de retrocedir, agafa les bosses, s’acaba d’un glop el refresc que ha demanat fa uns instants, deixa tres euros a la taula i ix a corre-cuita cap a la casa de la jove de la cara dolça.
Pel camí assaja les seues paraules: “Ja no sóc una xiqueta, no puc viure més a casa dels pares, no m’entenen, necessite aire, llibertat i no se m’ocorre un altre lloc on refugiar-me que aquest, ni cap altra companyia que la teua. Pels pares no em preocupe, ho entendran, dóna’ls temps”.
Ja asseguda al vagó, després de col·locar la maleta en el portaequipatges, i mentre veu reflectit en el vidre el seu rostre càndid, medita quines paraules adreçarà a la xica que mai no ha volgut portar lents de contacte: “ Ja no sóc una xiqueta, no puc viure més a en aquesta casa, no em sent bé, necessite aire, llibertat i no se m’ocorre un altre lloc on refugiar-me que fugir ben lluny d’ací. Per tu no em preocupe, els pares en tindran cura, tin paciència, dóna’ls temps”
L’adolescent de samarreta obscura romandrà un parell d’hores asseguda davant el portal de la inquilina solitària, però no gosarà prémer el botó del porter automàtic. A poqueta nit, agafarà les bosses i girarà cua en direcció a sa casa on els pares la rebran amb indissimulada melangia, tot just, en eixe mateix instant, la seua germana agafarà a l’Estació del Nord un tren de rodalies per tornar-hi.
